Els espectadors poden optar per dues coses: o recordar el film «El petó de la dona aranya», de William Hurt, del 1985, o recordar un altre film, el que un dels dos protagonistes explica en fascicles dins la cel·la al seu company de presó, «La dona pantera», de Jacques Tourneur, del 1942. Entremig, hi ha la versió de la novel·la homònima de l'obra de teatre, «El beso de la mujer araña», de Manuel Puig, pseudònim de l'argentí Juan Manuel Puig Delledonne (General Villegas, Argentina, 1932 - Cuernavaca, Mèxic, 1990). I molt per damunt hi ha l'aura de l'obra original de l'autor literari.
Però tot això trontolla en aquesta versió que dirigeix Carlota Ferrer. I no per la mirada que hi fa i l'aportació de text en off, del moviment, de la coreografia (a carrec de l'actor i ballarí basc Igor Yebra) i de la il·luminació, sinó per no haver calibrat prou bé l'acústica del teatre —parlem del Teatre Goya en aquest cas— i que fa que les intervencions de l'actor Eusebio Poncela, en el paper de Molina, quedin immerses en un murmuri gairebé inapreciable en la majoria dels casos, tret de quan intervé en el relat de la pel·lícula «La dona pantera», que explica fragmentada gràcies al micro.
És una llàstima que una obra gairebé clàssica com aquesta es vegi enterbolida per una qüestió tècnica o d'expansió de la dicció d'una bona part del discurs —no pas en el cas d'Igor Yebra, que fa el paper de Valentín—, sinó en el de Molina, una qüestió que, per descomptat, encara té remei i que caldria avaluar si es dóna en tots els escenaris o només en aquest on ara s'ha presentat en gira.
Anem al gra. Advertim que tot un segell literari francès com Gallimard va rebutjar la publicació de la novel·la pel seu contingut. Eren altres temps a can Gallimard, tot i que ja havia passat el Maig Francès del 68. Aquí va entrar el 1976 —època d'explosió contra la repressió de la Dictadura franquista—, i a l'Argentina, esclar, hi havia el precedent que l'altra Dictadura, la dels setanta, també l'havia prohibit.
Amb aquests antecedents, un n'esperaria alguna cosa més. Però potser perquè quaranta anys no passen en va, l'expectació es desfà com un bolado, sobretot durant la primera meitat de l'obra on sembla que es vagi només fent temps i boca per arribar a la segona meitat on el contingut sí que agafa una mica més de mare.
L'origen de la novel·la es basa en part en la vida d'un jove pres polític (Valentín) que continua sent un amant de la revolució per davant de qualsevol altre ideal i que coincideix a la cel·la amb Molina, engarjolat per la seva condició homosexual i condemnat per corrupció de menors.
No hi ha dubte que entre les decades dels anys setanta i noranta del segle passat, l'impacte de l'argument va ser prou important per fer el salt de la literatura al teatre i fins i tot al musical. Però en el primer quart del segle XXI, aquest impacte es redueix perquè allò que, en els seus inicis, era una reivindicació des de la foscor, ara és una constatació d'un temps pretèrit des de la mirada de l'alliberament del temps present. I aquí és on hi ha també el perill que la versió de l'obra «El beso de la mujer araña» es quedi, precisament, atrapada, en la teranyina del passat.
No és la primera vegada que «El beso de la mujer araña» es veu a Catalunya. L'any 2005, Manuel Dueso en va adaptar i dirigir una versió al Teatre Romea amb Ferran Carvajal i Miquel Garcia Borda i amb música original de Zuloop. Cal dir a favor de la versió actual de Carlota Ferrer, que aquell muntatge, també amb una ambientació claustrofòbica com obliga, esclar, el fet que se situa en una cel·la, ja patia el mateix llast de la seva arrencada de la primera part, un mal, doncs, que ve d'origen i que les successives versions no acaben de saber com han de resoldre.
Que Molina es conxorxi amb el poder de l'època dictatorial per aconseguir informació, mal que sigui una pista, una frase, un nom, del jove pres polític Valentín, és un dels fils de la trama. Els camins per aconseguir-ho passen per l'adulació, l'amistat, la bona fe, la generositat, l'ajuda obsessiva. I per la rememoració, com deia, de la pel·lícula «La dona pantera» en fascicles i que permet al personatge que fa d'espieta, fugir de la seva pròpia realitat. Continua sent força inversemblant que la cel·la sembli un càmping on es pot cuinar i menjar a pleret sense cap impediment.
El que no és inversemblant és que el preu de la traïció no té límit. Però qui l'ha de pagar no sempre es ven en la seva totalitat. Es barregen, doncs, els sentiments personals amb la conveniència, i el xantatge emocional amb l'engany. Un dels encerts del pas del temps en cada versió teatral de l'obra és que es deixa en un segon pla el fons, que és la Dictadura argentina del segle passat, i això fa que els mateixos mals s'apliquin, com un avís de mal averany, a un moment convuls actual en què la traïció i l'engany, ni que sigui a cops de fake news i d'explosió descontrolada de les xarxes digitals, manipulen els fils del poder com un xuclet d'aranya terriblement verinosa. (...)
