Heu vist alguna vegada “La dona pantera (Cat People)”? Si sou només una miqueta cinèfils, segur que ho heu fet: aquesta hipnòtica obra mestra de Jacques Tourneur estrenada l’any 1942 és una d’aquelles imprescindibles pel·lícules de culte el prestigi de la qual no ha fet altra cosa que créixer des de la seva llunyana estrena, fins a esdevenir un clàssic gairebé inclassificable. I és que sota la seva aparença de pel·lícula de terror gairebé de sèrie B, s’amaga una aclaparadorament atmosfèrica i inquietantment freudiana metàfora sobre la sexualitat i les pors ancestrals associades a ella, molt del gust del Hollywood de l’època. Una època en la qual ( en gran mesura com a conseqüència de l’exili d’artistes i intel·lectuals europeus originat pels esdeveniments polítics que tenien lloc al Vell Continent , l’auge del feixisme i l’esclat de la Segona Guerra Mundial) els Estats Units es van omplir de psicoanalistes ( cal no oblidar la gran quantitat de jueus dedicats a la psicoanàlisi, començant pel mateix Dr. Sigmund), i les teories freudianes van assolir una tremenda celebritat que es va fer també ben tangible a la cultura popular; algunes de les mítiques pel·lícules filmades per Hitchcock en aquells mateixos dies, en donen bon testimoni.
Tot això ho sabia molt bé l’escriptor argentí Manuel Puig , admirat sense anar més lluny per David Foster Wallace ( no és estrany que Puig sigui vist també com un profeta de la postmodernitat literària) i Haruki Murakami, emblemàtic representant de la cultura queer i activista LGTB+ en una època en la qual aquestes sigles encara eren desconegudes per la majoria de la població ( Puig va morir el 1990, als 57 anys) i mitòman i cinèfil com el que més des d’allò que se’n diu la més tendra infància. Tant, que va aprendre anglès justament per poder gaudir en tot el seu esplendor (també el vocal) del glamur que desprenien Norma Shearer , Greta Garbo o Marlene Dietrich , per esmentar algunes de les seves dives favorites. Això sense deixar de banda Eleaonor PowellI o Ginger Rogers, grans estrelles d’un cinema musical pel qual sentia també especial veneració. Llàstima que la mort l’impedís gaudir del magnífic musical que Kander i Ebb (“Cabaret”, “Chicago, “New York, New York”) van crear partint de “Kiss of The Spider Woman”, tot un èxit als escenaris del West End i de Broadway. Val a dir que els pares es van esforçar per apartar Puig de la seva passió cinèfila i , ja de pas, dirigir-lo cap a activitats més pròpies d’un noi com déu mana ( i ja m’enteneu). Però no hi va haver-hi manera. Per sort, podríem afegir, perquè , sense aquesta passió cinèfila no haguessin existit llibres com ara “La traición de Rita Hayworth” , “Pubis angelical” o aquesta mateixa “El beso de la mujer araña” , la més recent versió teatral de la qual (pels nostres escenaris i pel món sencer n’han corregut ja abans un bon grapat) s’acaba de presentar al Teatre Goya. I és que totes aquestes novel·les en van plenes a vesar d’adorats referents cinematogràfics gairebé sempre associats a l’edat d’or de Hollywood. Però alhora, contextualitzats des de la perspectiva d’un autor que , com a bon coneixedor dels mecanismes de la cultura pop, es deixava fascinar per aquesta (fulletó i fotonovel·la incloses, cas de “Boquitas pintades”) però sabia ressituar-la , tot dibuixant amb precisió el marc sòcio-polític que li donava origen. I potser en cap dels seus llibres es fa això tan evident com en aquest que va donar també lloc al film gràcies al qual William Hurt va guanyar un Oscar.
Però tornem al principi : si ets un molt compromès i esquerrà militant polític com ara el Valentín, vius en un país dictatorial indefinit però en el qual s’hi poden reconèixer trets d’un munt de dictadures fàcilment identificables, i estàs ara tancat a la presó per culpa de la teva militància radical , potser no has tingut mai l’oportunitat de veure “La dona pantera” ni al cinema ni a la tele. Llavors, et pot anar molt bé compartir cel·la amb algú com ara en Molina, que es veu a ell mateix com una dona ficada en un cos d’home, que ha estat acusat de corrupció de menors, que és tan cinèfil com el mateix Puig, i que domina a la perfecció el vell art d’explicar pel·lícules. I és que encara que ara sembli mentida amb tanta pantalla a la nostra disposició, en altres temps (i de forma paradoxal, si tenim en compte la genètica essencialment visual del setè art) era freqüent que una bona narració pogués donar-li forma imaginativa a les imatges enregistrades en cel·luloide, quan aquestes resultaven inaccessibles. I en això ,Molina és un mestre consumat. O com a mínim hauria de ser-ho , tal i com ens el dibuixa Puig, i tal i com se’ns ha presentat en altres ocasions.
Lamentablement, aquest no és el cas del Molina encarnat ara per un actor que també arrossega la seva pròpia mítica : deixant de banda Almodóvar i un fotimer d’altres directors i films cèlebres ,estem parlant, sense anar més lluny, del protagonista de la que molt probablement sigui la més emblemàtica pel·lícula de culte del cinema espanyol, l’arrabassadora “Arrebato”. Doncs , ja per començar, i com a mínim la nit d’estrena de l’espectable, la seva narració de “La dona pantera” arrenca de la pitjor manera amb la qual pot arrencar una narració: les paraules resulten sovint inaudibles. Per compensar, el Valentín del ballarí Igor Yebra es fa entendre molt millor. Però la seva dicció sona impostada, com si la directora Carlota Ferrer, interessada en aprofitar l’expressivitat física adquirida per Yebra després d’haver-se passat molts anys dansant pels escenaris mundials, hagués deixat en un segon pla aquest altre component essencial de la seva interpretació. Així doncs, mentre el relat quasi xiuxiuejat de Molina ens arriba mancat d’aquell punt d’hipèrbole capaç de donar-li dimensió visual i dramàtica a les paraules, les rèpliques de Valentín sonen massa a proclama política estereotipada, mancada d’aquell punt de profunda visceralitat que un militant com ell li posa a tot el que fa i diu.
Però deixem de banda aquesta dona pantera que, a diferència del que passa al llibre, es converteix en l’única pel·lícula narrada al llarg de la versió escènica del text. El cert és que els problemes del muntatge no es limiten a tan qüestionable narració, i afecten pràcticament tota la posada en escena de la proposta. Una posada en escena que , de vegades, recorre a una mena de forçada poètica visual tirant a efectista però gens efectiva. Que abusa del ja esmentat treball físic de Yebra, deixant la sensació que aquest s’ha introduït forçant massa la dramatúrgia de la proposta, i només per tal d’aprofitar les habilitats de l’intèrpret . Que , de forma absolutament inexplicable ( jo com a mínim, no sé trobar-li explicació) omple l’escenari de veus pre gravades , mentre els actors situats a l’ombra fan veure que parlen. Que, per completar l’efecte pre enregistrat , introdueix també sons ( una boca que mastega, per posar un exemple paradigmàtic del desgavell) suposadament destinats a atorgar-li més força escènica al moment, però en realitat perillosament situats al llinar del ridícul. Que de tant en tant tira mà del micró en mà sense poder donar-li tampoc cap mena d’explicació lògica a la decisió. Que converteix les trobades entre Molina i les autoritats carceràries en uns apartats grotescos capaços de malbaratar ells solets el conjunt de l’espectacle . Que no sap visualitzar la progressiva química emocional que va sorgint entre aquest tàndem empresonat , i es mostra sorprenentment tímida i abusa de la foscor quan es tracta de mostrar la fisicitat creixent d’aquesta química. Ficats en un espai escenogràfic tampoc no massa afortunat, Molina i Valentín no poden així convertir-se mai en aquell parell d’esplèndids personatges que ens hem trobat en altres ocasions. En aquest context, amb aquesta dramatúrgia i aquesta posada en escena, es fa massa difícil veure’ls créixer davant nostre, assumint els seus canvis, les seves contradiccions , i la seva evident càrrega simbòlica.
