Que Déu Nostre Senyor ens agafi confessats! Tot i que no estigui del tot provat , és ben possible que un bon frare posseïdor d’unes aficions teatrals que li van causar algun que altre problema, però sempre respectuós amb els preceptes de la Santa Mare Església, anunciés de forma encoberta la mort de Déu uns quants segles abans que Nietzsche deixés anar allò de “Déu, ha mort”. De fet, segons Xavier Albertí, aquesta possibilitat sobrepassa la probabilitat, i es converteix en certesa: només cal llegir atentament el text de l’obra que el bon frare Fra Luís de León li va dedicar a Don Juan Tenorio ( això, donant per fet que ell fos el veritable autor del text; aquesta autoria es avui en dia objecte de polèmica) ,per a donar-se’n que encara que sigui buscant entre línies, ja s’ha escolat aquí l’anunci de la divina defunció. I Albertí, ho argumenta teòricament amb la mateixa excel·lent retòrica amb la qual argumenta alhora que aquest Don Juan (fundador del que potser sigui l’únic mite universal que ha creat el teatre espanyol), està lluny de ser el simple exemple de masculinitat tòxica amb el qual se’l pot fàcilment etiquetar quan no ens molestem en explorar una mica més la dimensió del seu discurs.
En plena era Me Too, Albertí té la gosadia d’afirmar que Don Juan és un veritable terrorista d’estat. I el seu terrorisme consisteix en soscavar mitjançant la burla i la seducció que tenen com a finalitat l’acte sexual, el comerç establert pel poder al voltant de la virginitat de la dona. Aquesta virginitat, s’ofereix com a garantia de la puresa de la sang. I la puresa de la sang, es converteix alhora en garantia del manteniment dels privilegis atribuïts a la noblesa. Dit això, només cal escoltar atentament les intervencions que fa a l’obra el rei Alfons XI per comprovar que sembla estar donant-li del tot la raó a Albertí: aquest rei no està per romanços, ni té cap intenció ( i això se li agraeix) de deixar-nos anar gloriosos discursos sobre l’honor i la pàtria; aquest rei actua tota l’estona com un simple matrimonier que fa i desfà compromisos , en funció de l’interès que aquests presentin pel que fa a la preservació dels privilegis. I no cal ni dir que no perd ni cinc minuts en preguntar-li a la futura esposa si està o no d’acord amb el compromís que tant la compromet a ella: fer aquesta pregunta, seria una bajanada fora de lloc i sense sentit!
Però tornem a allò altre de la mort de Déu, aquest anunci encobert que ,de ben segur, Fra Luis de León ( repeteixo; en cas que fos ell l’autor de la felònia) ni devia sospitar que estava deixant anar. I és que, tot i que escriure comèdies li va proporcionar al frare en més d’una ocasió severes amonestacions per part de les autoritats eclesiàstiques, el cert és que les intencions moralitzants del text, es fan també paleses tota l’estona. Cada cop que algú li recorda al nostre burlador que tanta burla i tanta seducció (i quan l’engany es fica de per mig, la seducció pot ser vista ja com una violació) , pot costar-li car, i que al final del camí de la vida sempre es troba la severitat del judici de Déu ,ell respon amb un tranquil i sovint irònic “¿Tan largo me lo fiáis...?”. La mort , quan es posseeix la joventut, la bellesa, la capacitat de seducció, l’arrogància , la riquesa i el poder, sembla una cosa tan llunyana , que amb una mica de sort, potser ni arribarà. I en qualsevol cas ( i aquest és sens dubte el gran avantatge del cristianisme , entès en la seva versió catòlica), si veig que s’apropa, ja sé el que em toca fer: reclamar ràpid el meu dret al perdó dels pecats , prèvia confessió de tots ells. Però resulta que a aquest Don Joan, li surt malament la jugada. I quan li reclama el dret de confessió a l’estàtua del “Comendador” al qual ell mateix va assassinar, i que ara l’arrossega cap a l’infern, aquesta li nega el dret, tot deixant-li clar que ha fet massa tard. La negativa, doncs, ve a contradir un principi bàsic del cristianisme. I si això passa, si la simple estàtua d’un mort és capaç de formular aquesta negativa, això vol dir que Déu (com a mínim, el Déu dels cristians), ja no hi té res a fer aquí.
Doncs ara que ja sabem quins són els fonaments teòrics del muntatge que ens proposen Albertí i la Compañía Nacional de Teatro Clásico, cal veure fins a quin punt aquests fonaments teòrics, es fan visibles a la pràctica. Fa tres anys, Albertí, des del Teatre Nacional de Catalunya que llavors dirigia, però comptant ja amb la coproducció d’aquesta mateixa companyia, ens va oferir una més que notable versió d’ “El gran mercado del mundo”, l’auto sacramental de Calderón de la Barca que , en mans del nostre director, acabava donant voltes muntat en un gran carrusel. I mentre Jimmy Fontana ens recordava que el món segueix girant també com ho fan els carrusels servint-se de les notes d’aquest cim de la cançó melòdica italiana que és “Il Mondo” i Antoni Comas feia bogeries pianístiques com si encara Carles Santos es trobés entre nosaltres, Rubén de Eguia passejava les seves carns sense roba per l’escenari, convertit en l’Anell de Déu preparat pel sacrifici eucarístic . I creava així un ben visible vincle entre aquest auto sacramental del Segle d’Or, i aquella mena de Sant Sopar situat en plena Setmana Santa que ens proposava el Narcís Comadira de “L’hort de les oliveres”: també llavors, en Rubén quedava fet un Crist en mans d’Albertí. El director ho deia en la roda de premsa de presentació d’aquest espectacle: l’idea d’acabar l’obra de Tirso amb una evocació d’aquell altre Sant Sopar fundacional del cristianisme , venia a connectar per complert amb la presència que el Sant Sopar havia tingut ja a muntatges anteriors seus. I qui tingui present els dos muntatges anteriors ara esmentats, podrà reconèixer aquí quelcom semblant a un tríptic encobert Però aquí , no ens cal esperar al final, per seure a taula. Aquí, la immensa taula giratòria que ha dissenyat Max Glaenzel, ja està parada des del principi; ja s’està preparant pel sacrifici des del moment que acull l’acte sexual amb el qual s’inicia el muntatge. I és que aquest omnipresent artefacte escènic que no para de girar com ho feia aquell altre carrusel ( no és estrany, que “Il Mondo” faci també aquí acte d’aparició), és alhora el llit cobert de llençols sota els quals els cossos es donen plaer, la gran taula coberta de mantells en la qual tenen lloc els banquets amb convidats de pedra i al voltant de la qual es reuniran totes les víctimes burlades pel burlador, l’altar preparat per a la transmutació, la taula de marbre en la qual es disseccionen els cadàvers coberts amb un llençol, i el gran mausoleu en el qual tots acabarem, per molt que ens hàgim volgut enganyar amb allò de “Tant largo me lo fiáis...”.
La gran taula , la pluja vaporitzada que rega de tant en tant aquesta taula i els personatges que són damunt d’ella, l’atemporal vestuari o la il·luminació de Cornejo, ens situen ja d’entrada en un espai indefinit i amb quelcom de limbe; no som a un auto sacramental ( que en aquest cas, seria un auto sacramental laic en el qual Déu es veuria del tot desplaçat) , però l’atmosfera ens en transmet quelcom , d’aquelles peces teatrals destinades a potenciar amb recursos sovint espectaculars la fe i la reflexió moral dels espectadors. Albertí, en qualsevol cas, opta per renunciar a la temptació i l’ostentació barroca pròpia de la Contrareforma ,i per mostrar-nos una imatge del burlador dominada per la sobrietat. Construeix així un espectacle en el qual el vers arriba amb la nitidesa i la puntuació exacte que requereix, tot i que encara hi trobis a faltar potser més hores d’assaig per tal d’obtenir un engranatge interpretatiu més afinat. Albertí deixa que els excessos restin gairebé de forma exclusiva entre les tecles del piano, quan aquest és atacat per Comas amb la rauxa que li coneixem un cop deixa de fingir ser un rei . I opta per fer del burlador interpretat per Mikel Arostegui Tolivar una figura lleugerament nebulosa , a la qual hi ha qui li retreu una certa manca de carisma. Una opció crec que voluntàriament adoptada pel director, per tal justament de desposseir el personatge d’aquells atributs que associem a la seva imatge més comuna. A aquest muntatge que comença i acaba amb el cos nu de Don Juan ( el cos sexual de la primera escena acabarà donant pas al cos cadavèric de la darrera, i aquesta nuesa adquirirà així alhora tot el seu significat metafòric ) , li manca també encara acabar d’ajustar el ritme escènic , per tal que l’atenció de l’espectador no es vagi diluint a mesura que avança la representació. I certament, i per acabar allà on hem començat, la posada en escena no transmet a la pràctica tota aquella dimensió teòrica que Albertí volia que el seu muntatge visualitzés. Però es tracta tot i així d’una aproximació al clàssic realitzada amb notable rigor creatiu, recolzada en un sòlid equip d’intèrprets en el qual les veus veteranes i les provinents de les noves promocions formades per la mateixa companyia conviuen sense mostrar fissures estilístiques entre elles, i dominada per la coherència amb la qual Albertí sap buscar fils conductors que creen vincles inesperats entre textos diferents, un cop aquests textos comparteixen un mateix Sant Sopar.
