El burlador de Sevilla

informació obra



Direcció:
Xavier Albertí
Dramatúrgia:
Albert Arribas
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Marian García Milla
Il·luminació:
Juan Gómez-Cornejo
So:
Mariano García
Intèrprets:
Cristina Arias, Rafa Castejón, Alba Enríquez, Lara Grube, Álvaro de Juan, David Soto Giganto, Jorge Varandela, Isabel Rodes, Arturo Querejeta, Toni Comas, Mikel Arostegui Tolivar, Miguel Ángel Amor, Jonás Alonso
Sinopsi:

En quines cotilles morals es veuria constret avui un llibertí com Don Juan? S’ho pregunta el director d’un muntatge que posa en escena, amb música inclosa, una nova versió del clàssic en el qual es basa un dels grans mites europeus.

Molière, Goldoni, Da Ponte... Són només alguns dramaturgs i autors de llibrets d’òpera que van quedar fascinats per la figura de Don Juan, una de les grans aportacions de l’imaginari castellà a la cultura europea, amb permís de Don Quixot. La seva història, diuen, es basa en la d’un personatge real que hauria viscut a la Sevilla del segle XVII, però el primer qui va posar negre sobre blanc la seva història, o una ficció basada en els fets que hauria protagonitzat, va ser, segons diuen, Tirso de Molina, dos segles abans que José Zorrilla escrivís el seu cèlebre Don Juan Tenorio. Hi ha dubtes, però, sobre l’autoria real d’El burlador de Sevilla, una peça publicada cap al 1630 amb finalitats moralitzants i que ens presenta un llibertí que, malgrat cometre els seus pecats de manera conscient, creu en Déu i confia en el penediment final i la clemència divina per aconseguir la salvació. Popular des de fa segles com a protagonista d’obres d’art, peces de teatre, sàtires i relats humorístics, ens enfronta als dilemes ètics, morals i fins i tot jurídics que presenta la sexualitat humana. I la figura que representa no passa de moda, sinó que s’adapta, per obra i gràcia dels diversos dramaturgs que l’han dut a escena segons el moment, adaptant-la a les diverses sensibilitats de cada època. Quins serien avui els poders morals que perseguirien el nostre llibertí? Quins límits trobaria en les seves aventures?

Ens respon en la seva posada en escena Xavier Albertí, director, però també actor, gestor i un compositor amb grans coneixements musicals que va dirigir el Grec Festival de Barcelona del 1996 al 1999, i va ser director del Teatre Nacional de Catalunya entre el 2013 i el 2021. Entre moltíssimes produccions més, al Grec 2001 va dirigir una peça basada en textos de Jaime Gil de Biedma i Lluïsa Cunillé, Más extraños que el paraíso; l’any 2003 va interpretar (des de darrere del piano) el monòleg de Jules Laforgue Hamlet, o les conseqüències de l’amor filial; i el Grec 2016 va dirigir la versió delirant de La tempestat creada per Jordi Oriol amb el títol de L’empestat. Són només tres de les molt diverses creacions escèniques de Xavier Albertí, però són bones mostres de la poètica que aplica als seus treballs i que tant es basen en la paraula i la imatge com (i ho tornarem a veure en aquest muntatge) en la música.

Crítica: El burlador de Sevilla

04/07/2022

Un Burlador desdibujado

per Elisa Díez

El verso es un arma de múltiples filos, y aunque quien dirige la batuta lo domina muy bien, en este caso no ha sonado tan bien como debería. Y aunque, como podría suponerse habitual, no es un problema de pronunciación, porque la Compañía Nacional de Teatro Clásico es una experta en estas lindes. Sino creo que el ritmo le juega a la contra. Le falta rueda, eso de venir a estrenar a Barcelona directamente de la sala de ensayo a un montaje de estas características es cuanto menos peligroso.


Por otra parte, la adaptación del clásico de Xavier Albertí se queda a medio camino. No ya sólo por el verso, que quizás sea labor imposible reducirlo. También algún que otro toque machista que hoy resuena demasiado antiguo, y que si se quería acercar el clásico Don Juan a los tiempos actuales, que el honor siga residiendo en el sexo o que desposarse o no dependa de una figura masculina es sin duda más que chocante.


A nivel de interpretación ganan los personajes secundarios que han sabido hacerse con el verso y jugar con él. Mikel Arostegui ha dibujado un Don Juan al que le falta sangre, fuerza, garra, como si fuera suficiente pasearse por el escenario solamente para exhibirse. Para fuerza la que desprende el monólogo de Isabel Rodés, seguramente la mejor de un reparto desafortunadamente bastante irregular.


La puesta en escena es marca de la casa Max Graenzel, con una estructura giratoria que sirve como centro de toda la acción. La falta de definición también se nota en la iluminación de Juan Gómez-Cornejo, que desaprovecha el espacio y la montaña se queda a oscuras con demasiada facilidad.

(...)