Projecte Castor va ser un polèmic i alarmant construcció d'enginyeria que pretenia emmagatzemar un dipòsit de gas al fons marí. Es va haver d'aturar perquè l'entrada del gas en els dipòsits provocava terratrèmols, com ja havien advertit alguns ecologistes. Avui, els consumidors encara estan pagant la indemnització de l'empresa que va ser capaç de fer aquella obra temerària. Evidentment, això no ho va intuir pas Calderón de la Barca quan va escriure, fa 400 anys els autos sacramentals. Però CaboSanRoque (Flors i viatges, Dimonis, No em va fer Joan Brossa) llegeix en les lectures morals i terrorífiques l'amenaça per anunciar els rols dels vilatans en la jerarquia de poder. Si fa dècades que Nietzsche va certificar la mort social de Déu, ara és l'Home el que juga a ser un demiürg i a utilitzar els béns naturals com li convé per al seu enriquiment i gaudi.
La versió teatral d'El gran mercado del mundo, dirigida per Xavier Albertí, repetia en el cinisme contemporani. Ara, la companyia, experta en instal·lacions sonores s'ha atrevit a fer una narració partint de quatre carruatges (que es descriuen a partir de les acotacions de Calderón) sobre la força divina i la Natura. I el lloc que li correspon a l'home. Raimon Llull en remarcaria la jerarquia a partir d'una escala de l'enteniment que Subirachs va convertir en escultura. Ara, el dispositiu proposa dividir el grup en dos. Mentre uns contemplen diorames amb alguna sorpresa i sentint els sons que generen els ginys, que poden recordar les quatre ensenyances correlativament, els altres es dediquen a escoltar i a entendre que podran relacionar la narració breu amb les imatges i sons dels carruatges. Els que escolten comencen per sepultura amb la mà posada cap per avall, com qui cobreix; els qui comencen amb les imatges i pistes sonores, sorgeixen de la "cuna" (bressol) amb la mà fent cullereta, com qui protegeix un ésser fràgil. Tot i que les percepcions són ben diferents si es té context, o no, no hi ha unanimitat en decidir l'ordre. El Conde de Torrefiel (Se respira en el jardín como en un bosque) va provar un exercici brookià fent que un espectador veies un altre interactuant per l'escenari i, posteriorment, ell baixaria a repetir les ordres pels auriculars. Mentre a platea se sentia una narració coherent amb els moviments, a l'escenari es rebien les ordres de desplaçar elements. CaboSanoque ha fugit d'aquest format, preferint donar protagonisme a la percepció sonora i visual amb els mínims referents possibles. I assegurant-se que tot és mecànic a excepció de la veu de Pere Jou que s'erigeix en el quadre final, calmosa, com qui redimeix i consola.
El castor que explica el títol és el mascle d'una família que voltava sol pel pantà després que uns operaris haguessin esclatat el cau de la família. Un ambientòleg que va veure tota l'acció en va gravar aquell clam de lament, de desorientació. Si els humans consideren que els animals poden humanitzar-se, pujant un graó a l'escala de l'enteniment, també es veuen amb dret a saltar-se'n tres, de graons, fins arribar dalt de tot.
