Se respira en el jardín como en un bosque

informació obra


Autoria:
El Conde de Torrefiel
Sinopsi:

El Conde de Torrefiel convida l’espectador a un exercici escènic per a una sola persona. L’individu que entra en aquest bosc simbòlic, que s’assembla molt a l’artifici del teatre, ocupa el rol d’intèrpret i el de públic consecutivament. Hi haurà moments per mirar en silenci i d’altres per a una coreografia de moviments. Mirar i actuar, les dues accions bàsiques de l’acte teatral. Una reflexió sobre la convenció teatral i sobre com entenem la realitat. Una de les companyies catalanes més inclassificables, trencadores i amb més projecció internacional ofereix un experiment sobre el desig de mirar aquells mons artificials que hem creat. 

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Se respira en el jardín como en un bosque

08/12/2020

Entre la il·lusió i la por hi ha la Vida

per Jordi Bordes

Conde de Torrefiel han anat derivant cap a la instal·lació (sigui casualitat o dut per la causalitat de la Covid), en què els espectadors han passat a ser membres actius. Seguint la màxima de Peter Brook ("teatre és una persona que creua l'escena, mentre un altre s'ho mira") han ideat un dispositiu senzill i íntim. Efectivament, es convida a què un espectador elabori una mena de coreografia que, posteriorment, veurà com a espectador i, aparentment, amb un codi que l'ajudi a entendre o plasmar una idea concreta. De fet, és similar al que Roger Bernat va fer amb La consagració de la primavera de Pina Bausch o al que, a molt petita escala (en format teatrí) ha ideat Toti Toronell a Micro-Shakespeare o a Capses. Tanya Beyeler i Pablo Gisbert, evidentment, beuen d'altres fonts, i consideren prescindible la trama, el context. Només el fet mínim d'intervenir en l'espai ja és art si es mira amb aquestes ulleres. Un gest molt simple, fàcil, però que revela la diferència entres els homes i la resta d'animals. I entre la manera d'actuar dels infants i dels avis. Entre un límit i un altre hi ha la Vida.

La petita revolució de Conde de Torrefiel és convocar l'entusiasme, la il·lusió, la curiositat dels infants (com també han fet a Els protagonistes, Lliure de Gràcia 2020) i enfrontar-la a la por de les persones adultes. Sense les ganes de créixer, mai ningú aprendria a caminar. I la humanitat mai s'hauria mogut del món distòpic terrible com el que dibuixa Brecht a Els dies feliços. És una peça d'emergència que insinua una idea i que és l'espectador el que ha de confeccionar-li l'entorn, les raons i les seves no-conclusions. No especula amb gaire res, totes les indicacions són directes. I la interpretació de les indicacions difereixen a partir del que entén i es relaciona l'individu amb el món. Amb aquesta senzilla mostra, en podria emergir una tesi sobre com es percep una ordre en funció dels background de cadascú. La vida és la relació amb un espai que va dipositant experiències fins a convertir-la en un paisatge únic i intransferible.