El cóndor y el puma

informació obra



Sinopsi:

Doble programa dirigit per Andrés Lima (El pan y la sal, 2018/19; Edipo reyMedea i Antígona, 2015/16; El montaplatos, 2012/13) inspirat en el llibre de Naomi Klein La doctrina del xoc: un viatge per explicar com s’utilitzen les investigacions psiquiàtriques dels anys 50 i les teories ultraliberals de l’Escola Econòmica de Chicago per implantar el capitalisme arreu del món. De Xile i l’Argentina a l’Iraq, i també al nostre present.

Formen el díptic Shock els espectacles El Cóndor y el Puma i La tormenta y la guerra. Tots dos espectacles es poden veure en funcions alternes el 14 i el 15 d'abril, i seguits (en funcions consecutives) els dies 16 i 17 d'abril.

El Cóndor y el Puma és el resultat de la investigació teatral sobre un fet històric, el cop d’Estat del General Pinochet sobre el Govern de Salvador Allende. Un teatre documental que representa la història, però per arribar-hi des de l’emoció, signat per uns dels millors dramaturgs espanyols dels últims anys.

Crítica: El cóndor y el puma

20/04/2022

El xou del xoc (I)

per Ana Prieto Nadal

El Teatre Lliure ha acollit les darreres funcions de la gira de Shock, el monumental díptic teatral de gairebé sis hores inspirat en el llibre La doctrina del xoc. L'ascens del capitalisme del desastre –en català, a Edicions Empúries (2007)–, de la periodista i activista quebequesa Naomi Klein. La dramatúrgia a quatre mans del director Andrés Lima i d'Albert Boronat, a partir d'un text bastit entre ells dos, Juan Cavestany i Juan Mayorga, ha comptat també –a la segona part– amb testimonis recollits per la periodista Olga Rodríguez i diàlegs filmats per la realitzadora Alba Sotorra


‘Shock 1. El cóndor y el puma’: clavegueres vs. utopia

La primera part del díptic, que se centra en les accions del govern de Richard Nixon sobre Xile i diferents països del Con Sud per destruir el socialisme, connecta de bon començament la idea de l'electroxoc –que renta el cervell i el redueix a una tabula rasa– amb el tractament de xoc –bèl·lic i econòmic– en macropolítica. Tal com apunta Klein, la tortura ha estat el soci silenciós de la creuada per la llibertat de mercat global. Per emfasitzar aquesta correlació, Natalia Hernández, com a ponderada i eloqüent narradora brechtiana, compara Gail Kastner, víctima d'experiments amb electroxocs, amb un país sencer, i introdueix la qüestió del llegat de la violència sobre el cos i la ment. La plataforma central –precisa escenografia de Beatriz San Juan, que signa també el vestuari– no deixa de girar, al so de la música de cada moment i amb l'acompanyament dels vídeos de Miquel Àngel Raió –entre el document històric, la distorsió i l'escenificació filmada– a les pantalles laterals.

En la rapidíssima successió d'escenes i de moments històrics, s'escenifica una trobada a la suite del Ritz a Mont-real, l'any 1957, entre la CIA i el psiquiatre Ewen Cameron, el denominat pare de la tortura, que va implementar un tractament de desprogramació del cervell i va promoure la destrucció de la ment com un acte d'higiene. La seva figura es relaciona amb un altre Doctor Xoc, Milton Friedman, economista contractat per la CIA per combatre la “plaga comunista”. Estan admirablement ben sintetitzades i dutes a escena les connexions entre la conxorxa nord-americana per implantar l'economia de lliure mercat i l'enderrocament del govern de Salvador Allende. Hi van tenir un paper fonamental el conveni –finançat per Ford i Rockefeller– entre la Universitat de Chicago i la Universitat Pontifícia de Xile (1956-1964) i el pla orquestrat des del Despatx Oval –a les pantalles es projecta la recreació d’una entrevista entre el president Nixon, Henry Kissinger i Richard Helms, el setembre de 1970– per provocar el caos a Xile fent “plorar l’economia” i amb vessament de sang. A tot això cal sumar-li l’Operació Còndor, organització clandestina internacional per a l’estratègia del terrorisme d’Estat; arxius desclassificats de la CIA assenyalen Manuel Contreras –interpretat per un versàtil i efectiu Paco Ochoa– com a creador i Kissinger com a ideòleg d'aquest pla d'intel·ligència i coordinació entre serveis de seguretat de les dictadures del Con Sud.

Del cop d'Estat del general Pinochet, interpretat per Antonio Durán “Morris” –actor que encarna també la figura antagònica de l'últim Allende, acorralat a La Moneda–, es passa al discurs del president colpista Jorge Rafael Videla a la Nació Argentina. Esteban Meloni, que abans havia interpretat –entre altres personatges– un hilarant i caricaturesc Elvis Presley, es lliura ara a un repte actoral exigentíssim: en una mateixa escena, amb tumult de graderia i ovacions enllaunades, assumeix el sòrdid general Videla i el futbolista Mario Alberto Kempes, l’estrella del Mundial de Futbol de 1978. L'actor s'ocupa també de traslladar la part més crua de totes, la lectura del testimoni d'un home torturat per opositor al règim dictatorial. En una combinació quasi esquizofrènica d'espectacularitat i denúncia, s'alterna la retransmissió del partit de futbol amb l'enumeració d'alguns dels 340 centres clandestins de detenció; hi té cabuda, també, una efímera aparició de les Madres de Plaza de Mayo. Per últim, es recorre a un humor bufonesc i catàrtic en l'esquetx que recrea la trobada de Thatcher –impagable, la vis còmica de María Morales com a Dama de Ferro i de Juan Vinuesa com a traductor– amb un Pinochet reduït a fantotxe l'any 1999.


‘Shock II. La guerra y la tormenta’: petroli, tornados i carn

El politòleg alemany Carl Schmitt –interpretat per Antonio Durán “Morris” amb un rictus de crueltat i un to ominós, gairebé demoníac– desgrana el discurs sobre la naturalesa d'allò polític, i una Dorothy amb sabatetes vermelles es va transformant en la comandant Arian, alhora que les messes daurades en pantalla –imatge difuminada d'un horitzó somiat– muten en camps incendiats. Entre la malèvola demagògia de Schmitt i el coratge llibertador de la miliciana kurda discorre la història narrada per Yaser, jove iraquià interpretat per Juan Vinuesa. Es mantenen els actors de la primera part del díptic, que multipliquen rols i registres al llarg del xou i del xoc, i s'incorporen a l'incombustible elenc Alba Flores i Willy Toledo. Aquest darrer, que havia aparegut tan sols a la secció final d'El cóndor y el puma, destaca aquí per la seva precisa i poderosa interpretació de personatges tan crucials com Reagan, Bush –pare i fill– i Bin Laden.

De primer, assistim a la “festa de Ronnie”, és a dir, l'anomenada revolució conservadora. Ronald Reagan explica acudits imperialistes; Nancy, la seva esposa, toca el piano –i la flauta– i Margaret Thatcher canta Fly me to the Moon. En un moment donat, els comensals d'aquest gran celebració –on irromp fins i tot Moisès, és dir, Charlton Heston– es transformen fugaçment i sense solució de continuïtat en palestins massacrats el 1982 per les milícies cristianes falangistes als camps de refugiats de Xatila. Un dels convidats d'aquesta festa sense fi és Boris Yeltsin, que cau borratxo i s'aixeca clownesc i desdoblat per mostrar les seves contradiccions –pateix trastorns dialèctico-hegelians, diu–. D'altra banda, el papa Joan Pau II interpretat per Paco Ochoa es converteix sense transició en Víctor Gao, intèrpret a l'espanyol del líder xinès Deng Xiaoping. La tragèdia de la plaça Tiananmen de Pequín se solapa amb la declaració de l'estat d'emergència a Rússia; s'hi sumen, a més, esquitxos històrics relatius al programa de teràpia de xoc neoliberal imposat a Sudàfrica per Thabo Mbeki, i a la primera guerra del Golf.

La llum del cometa Hale-Bopp sobre les muntanyes de Kandahar es transmuta en l'avió que s'estavellarà contra les Torres Bessones l'11 de setembre de 2001. A partir d'aquí, la guerra d'Iraq centra tota l'atenció i l'espectacle adquireix major solidesa i cohesió. Destaca la hilarant i declaradament metateatral “trobada amistosa” entre el matrimoni Bush i el que conformen una imprevisible Ana Botella –interpretada per Natalia Hernández– i un José María Aznar que, obsedit per passar a la història, dona mostres de crisi identitària, una mica a la manera del Yeltsin del principi. Poc després, a les pantalles, el tractament esteticista del bombardeig sobre Iraq que miren absorts els actors, com si es tractés d'una instal·lació artística –hi contribueix decisivament la música composta per Jaume Manresa–, cedirà pas a l'horror quan irrompin les imatges reals de la guerra, de gran impacte i duresa. Després, una esplèndida María Morales, en el paper de la periodista Olga Rodríguez, narrarà la crònica de l'atac americà a l'Hotel Palestina en què va morir el càmera José Couso.

En frontal oposició als personatges de la conxorxa neoliberal –que apareixen caricaturitzats a partir de la seva pèrfida oratòria i la seva manca d'escrúpols en la implantació d'una “forma fonamentalista de capitalisme”, en paraules de Naomi Klein–, hi ha els testimonis dels iraquians Yaser –el seu relat vertebra la primera part de la peça– i Yamila, víctima de tortura a la presó d'Abu Ghraib. Les seves històries, que es narren i s'escenifiquen al mateix temps, estan extretes del llibre d'Olga Rodríguez El hombre mojado no teme la lluvia. Voces de Oriente Medio (Debate, 2009).

La música té un paper important a tots dos espectacles: ja sigui al ritme de Freedom (George Michael) o de YMCA (Village People), el cor acata amb un ball acrític i complaent les consignes de les polítiques neoliberals que han promogut i consolidat un lucratiu cercle privat de destrucció i (re)construcció; a l'altra banda de l'espectre ideològic, la veu de Víctor Jara i les seves Preguntas por Puerto Montt aporten una emoció densa, molt significada. Cal destacar també la meravellosa il·luminació de Pedro Yagüe, capaç de crear espais tancats, volums i camins de llum d'allò més suggeridors. Determinats –i virtuosos– efectes de so i fum recreen aproximativament algunes descripcions, com el so dels avions sobre el cel xilè o la boirina groga dels pous de petroli de Kirkuk. 

Som davant un vibrant teatre polític de base documental. La inclusió de proves i testimonis de l'horror –la lectura del capítol de tortures de l'informe argentí Nunca Más, a la primera part; les fotos de la guerra d'Iraq i de les presons, a la segona– impedeixen que la denúncia quedi desactivada pel dispositiu espectacular, del qual mai reneguen els seus artífexs. Andrés Lima sap molt bé que cal assortir d'efectes i sorpreses l'escena per tal que el discurs arribi amb més força fins al moll de l'os i de l'emoció. Per això, amb un ritme endimoniat i un ús exhaustiu de la tècnica del contrast, alterna registres que passen del periodisme a la sàtira i la hipèrbole. Hi ha també complicitat amb el públic, flow metateatral i ludisme a dojo. La denúncia de l'horror documentat –“Todo esto ha sucedido”– es combina amb l'humor com a bàlsam, i és perquè se'ns serveix així que l'obra ens interpel·la. L'ambiciosa proposta restitueix el fil narratiu que connecta tots els esdeveniments i ofereix un relat que exhorta a la memòria històrica. I és que sense narrativa no som res, com bé sap Gail Kastner, referenciada a l'inici d'El cóndor y el puma. El díptic finalitza amb la paraula utopia com a horitzó inabastable que serveix per seguir caminant. I si Salvador Allende és el gran referent moral de la primera peça, la comandant Arian –retratada a partir de les seves declaracions a la pel·lícula d'Alba Sotorra (2018)– és l'heroïna de La tormenta y la guerra, que es clou amb una foguera en pantalla i els cants de les guerrilleres en escena.  


Article publicat a Núvol el 20 d'abril de 2022