El cop desert

Teatre | Nous formats

informació obra



Companyia:
Projecte Ingenu
Direcció:
Andrés Corchero, Ana Pérez
Autoria:
Joan Brossa
Sinopsi:

Projecte Ingenu puja a escena la primera obra de teatre escrita per Joan Brossa (mecanografiada l’any 1944, possiblement escrita anteriorment). Una peça inèdita i extremadament poètica que convida l’espectadora a una experiència existencialista: trobar-se cara a cara amb les grans qüestions de la vida humana.

A El Cop desert, Projecte Ingenu proposa un somni escènic per redescobrir les parts més profundes de la psique humana.

SINOPSI

Un mostrari de personatges circenses (clowns, saltimbanquis, ballarines…) són els habitants d’una mena de “somni” que ens convida a una experiència existencialista que ens situa cara a cara amb les grans qüestions de la vida humana. Una immensa al·legoria, que, molt probablement, és una idealització de les atrocitats de la Guerra Civil.

CONTEXTUALITZACIÓ DE L’OBRA

Joan Brossa va escriure EL COP DESERT a l’edat de vint-i-cinc anys. Significativament subtitulat somni escènic, hi recrea especialitats, efectes i personatges de circ, il·lusionisme i dansa, els situa en plans i contextos inhabituals i els combina amb elements icònics i personatges reals en una successió d’escenes i diàlegs propis de l’univers dels somnis o procedents d’imatges hipnagògiques.

El cop desert és la primera obra de teatre que escriu Joan Brossa (mecanografiada l’any 1944, possiblement escrita anteriorment). Aquesta peça és inèdita i resta desconeguda perquè el mateix autor no la inclou en l’edició de la seva “Poesia Escènica” publicada del 1973 al 1978 en sis volums per Edicions 62 dins la col·lecció «Clàssics catalans del segle XX». Gràcies a la tasca investigadora de la Catedràtica de Filologia Catalana Glòria Bordons i al compromís d’Arola Editors amb el teatre català, El cop desert apareix editat per primera vegada en l’edició completa de la Poesia escènica de Joan Brossa que Arola Editors realitza en motiu del Centenari del Naixement del poeta. Sobre l’origen de la Poesia escènica l’any 1971 el mateix Brossa confessava: «el teatre va venir com una necessitat interior de trobar una quarta dimensió al poema.» Així, confessava que la seva primera intenció l’aproximà més al concepte de happening que no pas al de teatre dramàtic. Aquesta idea de la quarta dimensió del poema (que lliga perfectament amb la mirada de Federico García Lorca: “El teatro es la poesía que se levanta del libro y se hace humana”) es fa evident quan ens aproximem a El cop desert.

El cop desert és una peça extremadament poètica, estilísticament molt propera a la poesia hipnagògica, que és com s’anomena la primera etapa de l’autor, molt condicionada per l’interès en el subconscient (com ho fan els surrealistes). És també és una font immensa d’imatges poètiques, plena de rèpliques amb connexions lingüístiques impossibles que fan explotar el sentit de les paraules.

Crítica: El cop desert

07/06/2024

Les avellanes del Miró

per Andreu Sotorra

Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) deia que Joan Miró (Barcelona, 1893 - Palma, 1983) era el pintor dels poetes. Per això, segurament, en aquesta obra, considerada la primera peça de caràcter teatral de Joan Brossa —inèdita als escenaris fins a avui, tot i que escrita o acabada probablement el 1944 i no publicada fins al 2019 per Arola Editors—, el pintor fill adoptiu de Mont-roig del Camp hi apareix subtilment, com un homenatge d'amic, amb una de les accions que juga amb les avellanes i planteja amb aquest fruit sec un d'aquells problemes senzills de matemàtiques d'escola del segle passat per exercitar el càlcul memorístic dels aprenents. ¿Si n'hi ha tantes i en cauen tantes, quantes en queden?

L'amistat de Joan Brossa amb Joan Miró és de les poques que es va mantenir inalterable des dels anys quaranta i es troba reflectida en nombroses col·laboracions de l'un i l'altre, ja sigui amb il·lustracions de llibres de Joan Brossa per part de Joan Miró o de textos o poemes de Joan Brossa per a pintures o dibuixos de Joan Miró o fins i tot Miró portant Brossa a París arran d'una exposició a la mítica Galeria Maeght. Una relació que entroncava també amb la manera d'entendre l'art dels dos personatges.

L'espectacle «El cop desert» —una peça breu que s'ha reduït pràcticament a una hora— és allò que ara s'anomena un espectacle híbrid. És a dir, que barreja diferents disciplines: la dansa, el so, la música, la veu, el moviment, el circ, el teatre i l'escultura o instal·lació sonora —un camp, aquest, que la companyia Cabo San Roque ha explotat al màxim i que aquí és tan subtil i poètic com testimonial— i sempre amb la connexió entre llengua i surrealisme.

La companyia Projecte Ingenu —deu anys de trajectòria— ha adoptat tots aquests elements i, sota la direcció del coreògraf Andrés Corchero i la coreògrafa Ana Pérez, ha fet una mirada particular a l'obra de Joan Brossa, conscients del seu llenguatge poètic iniciàtic, críptic i oníric a la vegada. No s'estan de confessar que, un cop van tenir per primera vegada el guió de l'obra a les mans, no entenien res del que hi deia ni hi veien per on la podien agafar. I és que Brossa era i és molt Brossa.

Però d'aquest no entendre res ha sortit una reelaboració de l'esperit artístic de Joan Brossa que no prescindeix de l'arlequí, del gallinaci ponedor, del que fa jocs de mans, del saltimbanqui, de les acotacions d'autor sobre una peça de teatre, de la dona que surt d'un temps reclòs i mostra el cabell que fins aleshores portava arreplegat, de la que intenta gargotejar un text bevent a galet el contingut d'aigua d'un porró o de l'acròbata que fa exercicis damunt d'una tarima mentre declama el seu discurs.

Faran bé els espectadors que triïn aquest espectacle de posar-se en la pell del voyeur, del visitant d'una exposició o simplement del xafarder de balcó darrere d'una persiana per veure i escoltar tot el que passa davant seu, de la mateixa manera que el voyeur mata el temps mort observant el trànsit i l'espectacle gratuït que li ofereix el carrer.

Els protagonistes d'aquest Joan Brossa de Projecte Ingenu són estrafolaris, espectaculars, singulars, fellinians, però no estan tan allunyats del paisatge urbà que en realitat es mostra encara avui, per exemple, amb les figures humanes exiliades al capdavall de la Rambla en obres, amb la corrua de turistes de tots colors que transiten per Canaletes o amb els personatges populars de la Rambla i Ciutat Vella que han creat en diferents èpoques un imaginari irreal de la ciutat. Tot plegat, un somni al servei del teatre com l'entenia Joan Brossa. (...)