L'avi matern de Gabriel García Márquez (Colòmbia, 1927 - Mèxic, 2014), que va combatre a la guerra colombiana dels Mil Dies (1899-1902) sembla que va ser el personatge en qui es va basar l'escriptor per al seu relat publicat el 1961, «El coronel no tiene quien le escriba», portat també al cinema pel mexicà Arturo Ripstein el 1999. Sembla també que el petit Gabo acompanyava el seu avi a l'oficina de Correus del petit poble on vivia on esperava des de feia quinze anys que li arribés la confirmació de la pensió, una carta que no va arribar mai perquè encara no ha ocorregut mai que una carta que no s'ha escrit pugui arribar a ningú.
Del record familiar, doncs, a la ficció, Gabriel García Márquez retrata l'angoixa vital d'un coronel retirat que, després d'haver tastat el poder del comandament, espera eternament que li arribi la carta de confirmació de la seva pensió i no té res més sinó la comprensió de la seva dona i la presència omnipresent d'un gall de baralla que, amb una mica de paciència, potser arribat el gener aportarà a la llarga uns quants diners a la parella que, no és que no tingui ja res per posar un plat calent a taula sinó que tampoc no pot alimentar ni el gall. La parella, a més, viu amb el record del fill mort en nom de la “pàtria”.
El gall, una herència del fill mort, representa el record de l'absència i a la vegada l'esperança de la subsistència. Però al voltant del gall es mouen també la dignitat, la cobdícia del veïnat, la falta de solidaritat o l'especulació, a més de la censura política dels anys cinquanta on se situa l'acció.
És tot això el que fa que la depurada adaptació de l'original de Gabriel García Márquez —sempre és difícil convertir en llenguatge teatral un registre novel·lesc— aporti un missatge subtil d'identificació amb la realitat actual de la societat que condemna moltes famílies a l'espera d'un ajut que al final no es concedeix, d'un pagament de subsistència que no arriba o d'una ajuda social que es queda només en paraules, papereig i burocràcia.
El cineasta Carlos Saura ha dirigit aquesta adaptació teatral i ha creat també el marc escenogràfic, unes il·lustracions senzilles, gairebé un esbós ingenu, projectades al fons que identifiquen cadascun dels escenaris exteriors mentre la trama es desenvolupa sempre dins la humil cambra on viuen el coronel i la seva dona, afectada d'una malaltia pulmonar —un llit de monja, una taula de cuina, un balancí i un penja-robes—, compartida amb el gall de baralla que aquí s'ha representat amb una realitat virtual que en alguns moments sí que fa dubtar que, malgrat la pantalla HD, no sigui dins d'una gàbia de debò.
Esclar que si tenim en compte que aquests dies, el corb ensinistrat Gus, de l'espectacle de circ i dansa «Là», de Baró d'Evel, ha estat qüestionat per l'Ajuntament de Figueres —declarat amic dels animals—, malament ho tindria un senyor gall de cresta ufanosa, explotat teatralment i posat en cos i plomes a l'escenari, ni que fos un gall de pota blava del Prat o un gall negre del Penedès amb Denominació d'Origen (D.O.)
Aquí, l'únic “gall” de debò del “galliner” és, amb tots els respectes, el protagonista de l'obra de García Márquez, l'actor Imanol Arias, que és el principal ganxo cridaner del muntatge —mig segle de professió a l'esquena— i que desgrana l'angoixa del coronel des que es desperta i s'espolsa la roba interior, es muda amb l'uniforme militar per assistir a un funeral o es debat entre vendre o no vendre el gall de baralla, esperar que es cotitzi millor, confiar que guanyi la baralla de galls, mentre constata que l'especulació no té fronteres ni que es tracti de fer negoci amb un pobre gall, oferint un preu de saldo per comprar-los a qui es troba amb l'aigua al coll.
El repartiment de l'obra «El coronel no tiene quien le escriba» compta amb l'actriu Ana Villa, en el paper de Doña, la dona del coronel —substituïda els tres últims dies de funció per l'actriu Cristina de Inza— que contrasta el seu to més dramàtic, molt creïble, amb el to que representa el mateix coronel, que es mou més aviat entre la sornegueria i la intenció de mostrar amb un aire d'ironia l'angoixa vital que arrossega. La resta del repartiment —l'advocat, el metge, la funcionària de correus o en Sabas— és més anecdòtic i es mou en la correcció escènica sempre al voltant del protagonista.
De l'original, a qui en conegui el contingut de la novel·la, en queden algunes frases, alguns símbols: l'esmentat gall de baralla, el paraigua obert ple de forats, l'uniforme protector... I algunes sentències: «Cal una paciència de bou per esperar una carta durant quinze anys», «Som orfes del nostre fill», «Ens estem podrint vius», «¿I mentrestant què mengem?».
I com a resposta l'expressió monosíl·laba que clou la novel·la i també l'obra teatral i que fa la impressió que tothom espera: «Merda!». La pronuncia Imanol Arias, amb convenciment, abans que, després dels aplaudiments, s'adreci als espectadors i els parli de les circumstàncies que envolten el teatre en aquest moment pandèmic i els llenci la carta esperada que es treu de l'infern de l'uniforme de coronel i la llanci a qui primer la reculli al vol d'entre els seients de les primeres files. Els fetitxistes i els col·leccionistes estan avisats! (...)
