El vell coronel i la seva dona viuen en la misèria, esperant la carta de govern en la qual li comuniquin la concessió de la pensió promesa pels seus serveis durant la guerra. Però aquesta carta mai arriba i mentrestant la vella parella malviu en la pobresa alimentant a un gall de baralla, que és la seva única esperança de supervivència.
A mesura que avança el temps i la carta segueix sense arribar, s'hauran d'enfrontar a un dilema: alimentar el gall o alimentar-se ells. La cobdícia del poble, la usura dels suposats amics, la fatalitat i estupidesa de la guerra, es barregen amb la solitud del vell coronel vençut per la vida però a què encara li queden dos tresors: l'amor de la seva dona i la dignitat.
La tragèdia del vell coronel és el reflex de la injustícia al món. La seva capacitat de resistència davant les adversitats que li presenta la destinació és infinita, guiat per una rebel·lia tan sòlida com la seva esperança i la seva fe en l'ésser humà.
No és estrany que Gabriel García Márquez sentís una especial feblesa per aquesta història curta que es troba sens dubte entre les seves millors creacions literàries. El que sí resulta més estrany, és que un director com ara Carlos Saura s’hagi quedat en una visió força epidèrmica del relat. I estranya també que l’hagi sotmès a un tractament visual sorprenentment decebedor, si tenim en compte – només cal repassar la seva filmografia- que Saura sempre ha posat molta cura, a l’hora de donar-li un bon acabat estètic a les seves creacions. Per contra, els gens engrescadors dibuixos signants pel mateix director que, projectats damunt l’escenari, actuen com a escenografia de l’espectacle, i la constant presència del gall virtual tancat en un mal dissimulat monitor televisiu que mai pots deixar de veure com un artifici cridaner, no ajuden gens ni mica a fer-te sentir la humida atmosfera carregada de xafogor , misèria , censura política ,i burocràcia inhumana que transpira el relat. Perduda l’atmosfera, i perduts també uns accents que trobes molt a faltar quan es tracta de personatges tan carregats d’essència colombiana com aquests, resta només el correcte caliu que transmeten les escenes centrades en la història d’amor i complicitat més enllà del dolor i la pèrdua que comparteixen el coronel i la seva dona, mentre el fantasma de la fam es va instal·lant de forma cada cop més omnipresent a la seva llar. Imanol Arias compleix amb més professionalitat que veritable intensitat amb el seu rol, tot i que sigui la seva companyia Ana Villa qui s’emporti els millors moments de la representació.