El desig del cor

informació obra



Autoria:
Caryl Churchill
Dramatúrgia:
Lucía del Greco
Direcció:
Lucía del Greco
Intèrprets:
Albert Pérez , Vanessa Segura, Alícia Puertas, Marc Tarrida , Sara Morera
Sinopsi:

El desig del cor parla d’una família disfuncional (com totes) que espera el retorn de la seva filla d’Austràlia. Durant aquesta espera, al menjador de casa es materialitzen els desitjos, les pors i les pulsions més viscerals que allunyen el pare, la mare i la tieta, del que s’espera d’ells, segons els rols que marca la societat. El model familiar té unes lleis clares, i hi ha coses que hi caben i coses que no: desitjar la teva filla, tenir por a la mort o menjar-te a tu mateix, són algunes de les coses que aquesta família pot arribar a imaginar, perquè a dins de la imaginació cap tot. Amb les seves projeccions ens faran riure i ens faran reflexionar.

Durant tota la peça, els personatges hauran d’exercir un control extrem perquè els seus pensaments no prenguin forma i no es facin reals, i tant les escenes còmiques i surrealistes com els conflictes més profunds passen per un mecanisme de censura. S’equivoquen i tornen a començar en un sistema de prova i error: entren en un bucle interminable, un bucle en el qual les paraules i les accions es repeteixen una vegada i una altra. Cada vegada que imaginen alguna cosa, aquesta imaginació entrarà en conflicte amb la seva estructura: es congelaran a sobre de l’escenari i tornaran a començar, evitaran l’error i prendran un altre camí. No hi ha manera de sortir del bucle, perquè no hi ha manera de sortir dels traumes familiars.

Aquest és un dels 21 projectes seleccionats dins la primera convocatòria conjunta de Textos i projectes 21-22 “On el teatre batega” que s’organitzen des dels Teatres de Proximitat.

Crítica: El desig del cor

22/02/2022

Una (altre) família bloquejada

per Pep Vila

I bloquejada vol dir que entra constantment en bucle. Aquest sí que és un bon experiment teatral, molt característic de l'autora, Caryl Churchill qui (entre altres coses) ja experimentava sobre el què pot passar.li als seus personatges en la més o menys recent “I només jo vaig escapar” (Magda Puyo).

I dic que aquí l'experiment sí que funciona per què té una base sòlida, un joc que no és nou però sí efectiu i que, com sempre, guanya amb una bona projecció escènica i una mangífica interpretació actoral.

Tot parteix d'una base simple: un matrimoni i una tieta esperen l'arribada de la filla dels primers, procedent d'Austràlia. Tots tres, amb una taula, un moble i una planta com a única companyia. I cadascun d'ells (Vanessa Segura, Albert Pérez i Alícia Puertas) imaginen cóm seran els pròxims minuts, i les reaccions, siguin veritat o no, fan posar la pell de gallina. La reacció de la mare (per exemple) és la real, o simplement el que ella pensa que voldria fer i no pot fer? O, en definitiva, ho fa? Amb aquest joc, a la vegada surrealista i maquiavèlic, transcorre una obra que provoca tot tipus de sensacions entre l'espectador: d'una banda, de cop i volta es troba desconcertat pel que està veient, per què un cop els personatges han projectat les seves pors o desitjos, tornen a la normalitat i la situació inicial es repeteix, entrant tots plegats en un perillòs bucle, del qual se'n surten magníficament. De l'altra, la mateixa situació pot arribar a provocar riatlles (i no son, afortunadament, del mateix tipus de “Terra Baixa”, sense anar més lluny). Finalment, tot plegat invaeix a l'espectador una sensació d'intranquil.litat pel que està veient, estàn tocant el moll de l'òs del nucli familiar, un nucli teòricament consistent però que s'ofega per tot arreu, en aquest cas.

En definitiva, així com a “I només jo vaig escapar”, la catàstrofe pot entrar (o no, segons com vagi la cosa) en la bombolla social, aquí ja ho ha fet en la familiar. Lucía del Greco i el seu equip ho han sabut transmetre perfectament i l'obra, curta, és una espiral de sensacions dominada pel “savoir faire”· dels actors, i en especial, de la Vanessa Segura i l'Albert Pérez. Un cop més Albert Pérez...No sé si us havia comentat ja alguna vegada que qualsevol obra amb ell m'agrada una mica més...