Arriba a la Sala Beckett El desig del cor, primera part de Cor blau (Blue Heart, 1997) de la britànica Caryl Churchill, amb traducció, dramatúrgia i direcció de Lucia Del Greco. El projecte, nascut en un taller d'escenificació de l'Institut del Teatre, va resultar seleccionat en la convocatòria “On el teatre batega”, que organitza la xarxa de Teatres de Proximitat, i l'obra es va estrenar l'any 2021 al Teatre Tantarantana.
Un conjunt de taula i cadires, davant d'un marc metàl·lic que esdevé llindar ‒gairebé portal quàntic‒ ocupen l'espai escènic. Només un gerro de roses blaves, en tot moment enfocat per un focus zenital, trenca la geometria gris i estricta d'una escenografia ‒a càrrec d'Elisabet Rovira‒ que s'adiu amb l'estructura matemàtica del text. El dispositiu es posa en marxa cada cop que el personatge de la mare toca el respatller de la cadira. Amb la frase “Es pren el seu temps”, després de franquejar l'esquemàtica porta, el pare dona inici a l'escena. Una vegada i una altra. Perquè sempre hi ha alguna cosa que falla en el mecanisme i cal que tot recomenci.
La situació és simple i aparentment banal. Tres personatges ‒el pare, la mare i la tieta‒ esperen la filla del matrimoni, que els ha de venir a veure després d'una llarga estada a Austràlia. La parella intercanvia un diàleg cada cop més tens que entra en fallida ‒ho delata el curtcircuit que congela l'escena‒ i, indefectiblement, el dispositiu es reinicia. Els tres esplèndids actors que sostenen aquesta intricada estructura ‒feta de reiteracions amb variacions, el·lipsis i èmfasis sovint per omissió‒ són Vanessa Segura, que interpreta una mare contrariada per l'espera o, més aviat, per la postergació a què es veu sotmesa; Armand Villén, en el paper d'un pare que reprimeix les seves pulsions més inconfessables fins a voler autodestruir-se ‒literalment, fagocitar-se‒; i Alícia Puertas, com a tieta. Tots tres, entre l'estatisme, el gest mecànic i una sinuositat imprevisible ‒el subtil i suggeridor treball coreogràfic va a càrrec d'Ester Guntín‒, semblen condemnats a perseverar en aquest desajust entre la part més oculta de la psique i una gastada interacció dialogal.
El pretès costumisme es veu esquinçat per la irrupció de l'inconscient, com un error del sistema; arribats a aquest punt, fins i tot les forquilles ‒que es van acumulant sobre la taula, repetició rere repetició‒ resulten amenaçadores. L'estructura familiar no pot permetre's la disrupció i la corregeix, remuntant-se novament a l'inici de l'escena i persistint en la iteració de rèpliques i fórmules. Aquesta reincidència actua com un zoom, és a dir, permet enfocar paraules i intencions, alhora que despulla el subtext. I és que, a cada nou reinici, hi ha un mecanisme diferent d'elisió ‒o de (re)focalització‒ que afecta les intervencions verbals, fins que s'arriba a un tram on el text sembla progressar però acaba produint una nova bifurcació: s'explora material psíquic reprimit i es col·lapsa el sistema.
Com una malla opressora, l'estructura familiar encotilla i corseca uns personatges que malden per contenir un dolor indicible i un grapat de desitjos desviats de la norma. Tant la filla, assumida per Sara Morera, com el seu germà petit ‒Marc Tarrida Aribau, lumínicament assistit pels neons fúcsia de la nit més canalla‒ apareixen com a projeccions mentals dels pares, en una freqüència d'ona en què emergeixen els retrets i la culpa. En una de les seqüències, l'actriu que interpreta la filla irromp amb una màscara de conill, activant la referència lynchiana. Per la seva banda, el misteriós personatge de la tieta sembla contenir la clau de la visió autoral, sobretot quan parla de la potencialitat infinita de la natura ‒potencialitat que podria aplicar-se també al text i a les relacions interpersonals, fins i tot a les fosforescències mentals‒ o quan aventura l'horror plausible de pensar-se vius i no estar-ho. Ve a sumar-s'hi la cançó Heaven, de Talking Heads, que evoca uns llimbs poc desitjables on sempre s’esdevé el mateix.
L'aposta de direcció de Lucia Del Greco assenyala, d'una manera cada cop més ominosa, la violència endògena ‒i latent o soterrada‒ d'una família que és com una enorme boca empassant-se a si mateixa. Tant la il·luminació de Quim Algora com l'espai sonor de Llorenç Balaguer i Eduard Mauri contribueixen a densificar i enrarir l’atmosfera, en una posada en escena del tot mil·limetrada en què cal destacar el magnífic, impecable treball actoral de tots cinc intèrprets. La proposta, precisa i implacable, materialitza admirablement la claustrofòbica, insostenible dinàmica de repeticions que emmascara la podridura humana dins de la institució familiar.
Article publicat a Núvol el 15 de novembre de 2022
