Entrem en un museu on contemplem els propers 1000 anys de la humanitat. A través d’una audioguia, viatgem per un futur distòpic on els ossos panda s'han extingit i els científics aconsegueixen incubar un embrió fora del ventre matern. Per primera vegada, l'espècie humana té el poder de decidir sobre la seva evolució. Quin futur ens espera en una societat immersa en una evolució tecnològica exponencial? Selecció genètica, transhumanisme, intel·ligència artificial, ecofeixisme… Una peça que repensa la relació amb l'espectador i proposa un format entre la instal·lació i el teatre, on el públic –proveït d'uns auriculars– transita lliurement per l'espai escènic i decideix on posar la seva mirada per construir el muntatge final.
L’Os Panda sempre ha estat un animal entranyable i aquí s’erigeix en símbol de la lluita mediambientalista contra un món cada cop més sec, amb menys recursos. El missatge de Projecte Ingenu és contundent, tal com ja va fer amb La ruta de la Palta, i dibuixa un futur on la humanitat viurà en un món on tot serà pagat, on tot serà artificial. L’Os Panda serà el conillet d’índies per la reproducció assistida en úters artificials. Després vindrem nosaltres.
El dia que va morir l’últim panda no és una obra amable. Està sotmesa contínuament a una ràfega d’estímuls i demana a l’espectador una atenció i un moviment constant per veure que és el que succeeix al seu voltant. Els sis intèrprets es van desplaçant per la nau de Cal Trepat, pugen als pedestals, en unes gàbies on s’exhibeixen fent moviments, figures humanes, ballant... Una performance contínua que s’escolta a través dels auriculars: un hang, un saxo, un piano, diferents instruments que acompanyen les bases “matxacones”. És una rave, on des dels pedestals, els Projecte Ingenu creen quadres escènics que mostren la decadència i la artificiositat d’aquesta societat futurista (les dues escenes amb els sopars exemplifiquen bé l’absurd i la falsedat d’aquesta societat futurista).
L’obra és certament repetitiva, amb una multiplicació constant d’estímuls i punts de vista, però al mateix temps és un gran exercici coral. Sobretot quan es posen a cantar els laments, peces de factura tradicional que funcionen com a mantra implorant, a la Mare de Déu, bona pluja o dedicades a l’amor d’algú. La bellesa de les veus es barreja amb els beats mentre la performance recórrer tot l’espai. En contraposició a cada quadre escènic, les pantalles ens mostra imatges de l’Os Panda, de pel·lícules en blanc i negre o de desastres climàtics. Els estímuls no paren.
La peça evoluciona i una de les intèrprets sembla sortir del corrent social. Potser la sequera s’ha acabat, sembla que les famílies poden tornar a procrear, a estimar-se de veritat, a ensumar-se com fan en una de les últimes escenes. L’instint animal no es perd mai del tot.