Fa quatre anys que el Lliure acull i coprodueix amb l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona l’espectacle anual del projecte IT Teatre. Aquesta vegada la directora Lucía Miranda, inspirant-se en Mercè Rodoreda, ens farà reflexionar sobre els contes.
Partint dels contes per a infants i fins arribar a la narrativa fantàstica, Miranda proposa una travessa per l’art d’explicar contes. Per què n’expliquem? Quan deixem de fer-ho? Per què és tan important com ens expliquem la vida? El conte, com el teatre, té el seu propi ritus? Des de l’escenari, podem captar l’essència íntima del narrar?
Els pares de Mercè Rodoreda, quan l'escriptora era una nena, li deien que els vespres que la deixaven amb el seu avi anaven a matar llops perquè el barri de Sant Gervasi n'anava ple. En realitat, la parella dels Rodoreda anava a fer classes de teatre i a la futura escriptora no li agradava quedar-se a casa.
Al barri de Sant Gervasi de Barcelona, a principis del segle XX, no ho sé, però a la serralada de Marina, dins el terme de Santa Coloma de Gramenet, fa quatre dies, s'hi ha vist el primer llop que s'ha atrevit a baixar fins al litoral. Si els Rodoreda aixequessin el cap, no es podrien creure en què s'ha convertit la seva mentida fantasiosa!
La dramaturga i directora Lucía Miranda (Valladolid, 1982) ha partit de l'univers literari de l'autora de «La plaça del Diamant» per crear, amb la participació dels joves intèrprets acabats de graduar de l'Institut del Teatre, una obra inclassificable que barreja diferents registres: el text, la música, la coreografia, el fregolisme, el surrealisme, el cabaret light, la tradició de referents catalans i, sobretot, el divertimento.
L'espectacle «El dia que vam matar els llops» podria ser una recreació del conte «Carnaval», del recull «Vint-i-dos contes» de Mercè Rodoreda, però no ho és del tot. Podria ser una recreació del conte «Viatge al poble de les nenes perdudes» o del conte «Flor cavaller», del recull «Viatgers i flors», però no ho és del tot. Podria ser una recreació, però no ho és, d'alguns dels pocs contes per a infants que Mercè Rodoreda va escriure i publicar, setze només, per ser exactes, escrits entre els anys 1935 i 1936, publicats al diari La Publicitat, en una secció que dirigia Avel·lí Artís Gener “Tísner”, contes que Mercè Rodoreda va dedicar tant a col·legues de lletres, Josep Carner per exemple, com també al seu fill Jordi Gurgui —no cal recordar la mala relació que després van tenir mare i fill— o també a Ira Nin, una de les filles bessones del traductor i polític Andreu Nin, de qui es va parlar no només d'admiració per part de Mercè Rodoreda sinó d'una certa relació sentimental.
Un espectacle on hi ha capgrossos —un ós, una nina trencada o un gat, per exemple—, on sona La Trinca amb aquel “vinga, vinga, arriba La Trinca”, tan enganxadís, on sona la rumba catalana de Peret, i aquella que diu que Barcelona té poder, on s'invoca una vegada més la peça emblemàtica «Qualsevol nit pot sortir el sol», de Jaume Sisa —subtilment utiltizada també ara en la promoció de la nova plataforma 3Cat— i un espectacle on es mata el llop, sí, però, perquè quedi clar, el llop és el Sebastià de «Terra baixa», “matem el Sebastià i ja està!”, un espectacle on hi ha, entre altres imatges, un seguit d'iconografies que beuen de les fonts de la cultura popular més pròxima, és un espectacle creat amb els cinc sentits i que només es pot percebre, per tant, amb els cinc sentits ben activats.
Els somnis d'infància convertits en literatura de Mercè Rodoreda han estimulat la directora i els intèrprets creadors a elaborar un muntatge que, com si fos un trencaclosques, va posant cada peça al seu lloc, ja sigui amb la paraula, amb el moviment, amb la coreografia, amb les intervencions musicals —destacable el solo suau i dolç de la protagonista del rerefons de «Carnaval», de nom Titània, semblant a aquella cèlebre reina de les fades del «Somni d'una nit d'estiu»— i amb algunes mogudes escèniques amb aire de performance que la situació de la sala del Teatre Lliure de Gràcia —força inèdita fins ara per la profunditat central de la pista i les grades a tres bandes amb uns rams de butaques de la sala de Montjuïc— facilita que arribin d'una manera dinàmica i plàstica als espectadors.
Tot passa —forçant la imaginació— una nit de Carnestoltes i amb la nostàlgia del jardí mitificat de Sant Gervasi. Mitificat per Mercè Rodoreda i tantes vegades esporgat en els seus contes i les seves novel·les. Un jardí, per cert, que ja fa molts anys que es va convertir en un pàrquing de ciment que és una manera antiurbanística de reforçar encara més el mite del paradís perdut.
Lucía Miranda i els vuit intèrprets d'«El dia que vam matar els llops» es guarden una sorpresa final a la màniga amb l'aparició de vuit intèrprets més per la misteriosa porta del fons que no se sap quin món oníric obre, infants tots —petits alters ego dels joves que han traspassat la frontera cap al món adult—, que permeten que l'espectacle es converteixi per uns instants en una mena de sessió de «L'hora del conte» que és, en part, una de les reivindicacions que fa l'obra: no perdre, com es va perdre el jardí de Sant Gervasi, la capacitat oral d'explicar contes perquè, explicant-los, com cantava en Sisa, qualsevol nit por sortir el sol.
