Per escoltar un conte, cal estar ben a prop de qui el narra. Per aixo el Lliure de Gràcia està diposat a tres bandes. Amb una porta misteriosa al fons de l'única paret lliure. Sembla l'accés al país meravellós que va descobrir Alícia. Per escoltar am atenció cal algun element visual en què fixar la mirada (la llar de foc és ideal). Compartir el silenci entre tots els altres que escolten i respondre només quan l'oradora obra una pregunta de resposta automàtica, per comprovar que ningú s'ha perdut en el revolts de la peripècia. El dia que vam matar els llops és un viatge fantàstic que, des de les paraules i els pensaments de Mercè Rodoreda nena es projecten ombres i desigs que van més enllà de la pròpia biografia de l'autora.
La directora Lucía Miranda (La vida es sueño-Clàssics per a criatures) va arribar als contes de Rodoreda per accident. Però ara s'hi sent molt còmoda, amb la creació col·lectiva que ha cosit amb tot l'equip: Hi ha les sardines que dialoguen divertides com si fossin un cor de vedettes fent focus a l'estrella, un pop (es podria dir popeta?). Hi ha el flor masculí que reivindica la potència del seu pistil dalt d'una escala de pintor, majestuós, apartant la insist'encia dels estambres. Hi ha també la lluna, la nina de porcellana oblidada (ai Pau Riba, La noia de porcellana) i el jardí descuidat. Mercè Rodoreda nena va escriure uns contes fantasiosos, que li podien donar resposta al món dels adults amb qui s'hi topava. L'anècdota (o engany) que els pares anaven a matar llops per Sant Gervasi un cop per setmana és tant rotunda com la de Titània que aspira a ser una femme fatale i que acaba cedint pel plany d'un os de peluix desamparat. Els gats miolen soledat i independència. Les escales són paisatges que es mouen com en les pel·lis de Harry Potter. Els ocells es reparteixen el jardí per instal·lar-hi els seus nius, gelosos dels seus cants i protegint sempre les criatures (ai, Riba la Nina de Miraguano). Les nines comproven com la sensació de filla que importuna als pares, es trasllada directament proporcional a la poca cura de la filla cap a la joguina.
La música amoroseix i fa el conte més apassionant. Tothom hi és convocat, sigui a partir dels acords del piano o del puntejat d'una guitarra. I la flauta travessera i el clarinet deixen anar alguna refilada, mentre que la trompeta esbugefa, silenciosa esgotant el darrer alè sense podet avisar de la propera caiguda de la muralla (com A mercè d'un so, dels Amics de les Arts). Els personages s'esvaeixen pels racons com en un somni. L'audiència assisteix a una pel·lícula amb un argument fragmentat que es reconstrueix ell mateix. En què hi ha veus que es podrien intuir d'una Natàlia de La Plaça del diamant o d'una dolorosa Rodoreda tornant de l'exili i veient la torre de la infància devastada (Mercè Rodoreda en el triangle de París). Potser l'osset, disfressat de primera comunió, també per error, és també el fill que l'escriptora va abandonar per viure una vida sense les càrregues que la societat de Sant Gervasi li havia imposat. Al final, per sort, en la majoria dels contes apareix la catarsi, la reconciliació i l'aire fres cde la ingenuïtat més blanca guareix les nafres de tota una vida i de tota na societat. Sisa ens convoca, de nou: Qualsevol nit pot sortir el sol. Les raons imperioses del món adult s'estoven amb l'abraçada d'una ciatura arrecerant-se a les faldes dels pares. La Rodoreda de La mort i la primavera i de Quanta, quanta guerra ha quedat adormida, amorosida pels Viatges i les flors. O això és el que es percep en aquest jardí de gespa, a clapes.
