La vida es sueño - Clàssics per a criatures

Nous formats | Familiar

informació obra


Autoria:
Calderón de la Barca
Direcció:
Lucía Miranda
Intèrprets:
Muntsa Alcañiz
Sinopsi:

Continuen les adaptacions lliures de clàssics teatrals per a criatures que vam iniciar la temporada passada. Aquesta vegada ens acostem a...

Calderón de la Barca és un dels escriptors teatrals emblemàtics del Segle d’Or espanyol. El 1635, en ple barroc, va estrenar aquesta peça que tracta de com percebem la realitat, del somni i de la llibertat. El protagonista tradicional és Segismundo, el fill del rei, que ha viscut tancat en una torre des que va néixer perquè un endeví va dir que portaria la desgràcia al regne. I al costat seu, Rosaura, la protagonista femenina, que sempre ha estat en segon pla... fins ara! Des de la seva mirada, coneixerem el món de la cort i com ho podem fer per relacionar-nos amb la realitat, els somnis i la possibilitat de ser com volem ser.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: La vida es sueño - Clàssics per a criatures

09/11/2020

Càustica iaia republicana

per Jordi Bordes

L'actriu Muntsa Alcañiz és la veu i la imatge de la narradora d'aquest conte. L'estètica dels titelles fets amb paper de vàter i el joc de les preguntes trivial (sense que es resolgui quines són les respostes) són camp abonat perquè la iaia que fa de cangur d'aquesta canalla que deu escoltar embadalida els hi clavi algunes fresques en contra de les corones i el poder jeràrquic per prescripció divina.

Segurament, aquesta és l'adaptació que s'ha deixat endur per la vessant més clàssica, de la narradora dialogant amb els que l'escolten i sortint momentàniament de la trama per deixar anar les seves disquisicions còmiques. El clàssic de La vida es sueño no es qüestiona, segurament perquè té un final que redimeix dels mals. Però si l'obra ha agafat volada durant prop de 400 anys és per la seva reflexió sobre la ficció i la realitat, el destí i la capacitat humana de combatre-hi. La pregunta és si aquest raonament tant conceptual podria traspassar a la canalla i aquesta en podria treure conclusions pròpies. La peça hi passa bastant per sobre i es preocupa més de la narrativa, de les accions que s'encadenen a la velocitat del llamp. Són enginyosos els dissenys dels titelles fets amb rotllos de paper de vàter i és tota una invitació a jugar-hi (si no amb aquests personatges tant enristolats, dels que cada família se li acudeixi.

El corpus que està construint el Lliure és ambiciós. Per les obres triades i per l'encàrrec a fer les adaptacions. Victòria Szpunberg va adaptar La casa de Bernarda Alba; Pau Miró, Terra baixa; Antígona de Sòfocles, Helena Tornero; i, finalment Jordi Oriol transformava Lear amb El rei Liró. En totes les propostes, hi ha una fina o més acusada ironia. I es juga amb un món audiovisual que ho domina tot. El plantejament de Lucía Miranda ha optat per una certa artesania familiar. Els elements d'animació (de Javier Burgos) són comptats amb els dits d'una mà. El treball resol la trama i ho esquitxa d'unes imatges i d'uns comentaris jocosos, però es perd l'oportunitat de traçar alguna reflexió sobre els grans temes que planteja la mirada contemporània als prejudicis de l'època de Calderón. Segismundo és mes que un heroi, és un personatge amb contradiccions. I aquesta adaptació potser per un excès de prudència, no hi juga fort. Blanca Portillo el va interpretar en una de les versions més logrades de la Compañía Nacional del Teatro Clásico. El trio Gemma Brió/ Norbert Martínez/ Marta Buchaca en va destil·lar tot un univers antagònic amb una peça, que potser no va acabar de quallar però que resultava ben controvertida. ¿La vida es sueño?