¿La vida es sueño? O #gwenisMürfila

Teatre

informació obra


Dramatúrgia:
Gemma Brió, Norbert Martínez, Marta Buchaca
Direcció:
Norbert Martínez, Marta Buchaca
Intèrprets:
Tàtels Pérez, Gemma Brió, Enric Alarcón
Vídeo:
Mar Orfila
Escenografia:
Cia. Les Llibertàries
Vestuari:
Cia. Les Llibertàries
Il·luminació:
Enric Alarcón
So:
Ramon Ciércoles
Producció:
La Brutal
Sinopsi:

Són més de les deu del matí i la Mar (de nom artístic Mürfila), una de les actrius de ¿La vida es sueño? no s’ha presentat a l’assaig. Potser se la podria trobar fent ús de les xarxes socials que no dormen mai i que ens tenen controlats en tot moment. Potser se li podria enviar un Whatsapp o bé consultar el seu Facebook, el Twitter o el seu compte d’Instagram… Perquè possiblement mitjançant les xarxes podríem saber alguna cosa d’ella. Però, serà veritat el que esbrinem? O potser tot seran conjectures, hipòtesis o rumors?

A partir d’aquest plantejament, la companyia Les Llibertàries analitza amb humor però fent-se preguntes i cercant respostes, un concepte que ha pres forma en els nostres dies i que abans coneixíem amb noms diversos: ahir era manipulació o demagògia, avui és postveritat… L’espectacle es pregunta quina és la nostra responsabilitat individual en la creació d’aquest monstre i fins a quin punt tenim evidències que demostrin que aquelles coses que ens expliquen o que veiem a les xarxes, i que després contribuïm a difondre, són realment veritat. O si potser és que això ja no ens importa perquè vivim en una bombolla, en un somni i, ja se sap que els somnis només són això: somnis.

És la nova creació escènica d’una companyia que es va donar a conèixer amb el muntatge Llibert i que parla en els seus espectacles d’assumptes que ens afecten directament, aquells afers particulars que acaben essent un reflex del que és universal. Un humor singular i un llenguatge escènic, verbal i visual rabiosament actual són algunes de les característiques dels espectacles de Les Llibertàries.


Crítica: ¿La vida es sueño? O #gwenisMürfila

03/08/2018

Surrealisme per a Segismundo

per Jordi Bordes

Moltes ganes de joc, aquestes de les Llibertàries (a les antípodes de Llibert, evidentment). Supera la lògica de la dramatúrgia convencional i arriba a moments hilarants, d'on es necessita molta convicció interpretativa per aguantar la ficció sense més suport que una iglú i uns llums. El to recorda molt al Falsestuff de Nao Albet i Marcel borràs o als muntatges postdramàtics d'Els malnascuts (Una obra sense actors, Wohnwagen...). El punt de partida és la voluntat de traslladar el somni del dissortat Segismundo de La vida es sueño al món virtual d'avui: Un youtuber pot ser més creïble que el pitjor dels malsons si edita els seus comentaris tot conduint un taxi. L'adaptació és gamberra a l'extrem Com aquell celebrat Fuenteovejuna dels Obskené (per no sortir d eles adaptacions dramatúrgiques del Siglo de Oro).

Mürfila no hi és i se l'espera. Com a un Godot del segle XXI. Com aquell cantant melòdic de Qué fue de Andrés Villarrosa. Ella té angúnia de volar; no entén les mostres de suport des del balcó de casa; ni perquè no s'havia adonat de la seva semblança amb Gwen Paltrow. Al costat, una actriu de Badalona a l'Amèrica del fracàs fent-se passar per mexicana; una fan de Paltrow amant de les pastilles naturals. Unassistent d'aeroport amb anglès de trepitjar xiclet, una perruca que va passant de cap en cap, uns flipats per viure fora de les ones dels telèfns mobils (que irradien senyals per a connectar amb els extraterrestres. Un Basilio que fa la roda depremsa (sense plasma però tampoc sense preguntes) al Palacio Real. Un Segismundo que dubta si somnia, delira o viu. Una Rosaura que s'encadena a la sort del prìncep. Una taula de càmping que surt volant pels aires. Uns guants de boxa i una banda sonora mesurada i que apropa (el que més) l'acció a l'espectador. Poseu-ho tot a una coctelera, sacsegeu-ho amb força, serviu-vos-ho amb gel i estigueu disposats a disfrutar. És refrescant com un suc de menta casolà.