Quan Calderón de la Barca es preguntava si la vida era un somni i deia allò tan conegut que els somnis eren somnis i para de comptar, ja donava a entendre que la frontera entre la veritat i la mentida seria cada vegada més prima i més confusa. Si Calderón al segle XVII hagués disposat de Facebook, Twitter, WhatsApp, YouTube, Instagram i tutti quanti digital, potser hauria caigut d'esquena a la seva Barca quan hauria comprovat fins on podia arribar el grau d'irrealitat convertit en el que popularment es coneix ara com “fake news”.
Partint d'aquesta intenció, la companyia Les Llibertàries es pregunta de debò si la vida és un somni. És a dir, anys ha Calderón ho afirmava. Ara, elles —la companyia Les Llibertàries és integrada per les dues actrius i la polifacètica Mar Orfila a més del director Norbert Martínez— s'ho pregunten com si dubtessin que en l'interior del somni hi ha l'autèntica veritat.
L'espectacle està format pel que es podria anomenar un trencaclosques de microrelats. S'alternen diverses accions, diversos personatges, diversos ambients i s'il·lustra amb alguns fugaços tràilers cinematogràfics. Tot molt ràpid i fugaç —només compten amb vuitanta minuts de durada i cal aprofitar-los— i barrejant el que en principi sembla el preàmbul d'una sessió d'assaig, a la qual no compareix la tercera actriu, Mar Orfila, absència que provoca totes les altres accions, sobretot la central: la confusió entre la mateixa Mar —nom artistic: Mürfila— i l'actriu de Hollywood, Gwenny Paltrow. Les perruques i les ulleres fosques fan miracles.
Amb una bona dosi d'humor i d'energia, les actrius Tàtels Pérez i Gemma Brió —mentre esperen la tercera en joc— fan tots els personatges alhora, només amb una tenda iglú a l'escenari que permet fer algun efecte d'ombres des de l'interior, una pantalla immensa per a les projeccions, una tauleta i dues cadires de càmping, un llum flexible de taula de treball, una cadena i, en una cantonada, com si no hi fos, el tècnic digital i també esporàdicament actor improvisat, Enric Alarcón.
És cert, Calderón de la Barca hi té alguna cosa a veure. Fins i tot el personatge de Segismundo forma un dels eixos del relat. Però és aconsellable no desvelar-ne el secret. I les dues actrius diuen alguns dels fragments de l'obra de l'autor «La vida es sueño». Però no és aquest el seu principal objectiu. El que de debò volen és crear una dramatúrgia pròpia on hi ha des del vol en un avió a un atracament en un local de “24 hores” nord-americà amb una atracadora presumptament mexicana tot i que, oh, sorpresa!, parla català perquè és de Badalona.
El muntatge té aires de western amb carretera inclosa i fugida cap a la desconnexió. En un món ultraconnectat de nit i de dia amb la soga del wifi penjada al coll, amb modalitat nocturna i tot acabada de descobrir, només queda la possibilitat d'anar a la recerca d'un indret on no hi hagi cap cobertura i, gràcies a això, tampoc no hi hagi perill que neixi, creixi i es reprodueixi l'anomenada postveritat. (...)
