Rei Liró. Clàssics per a criatures

Teatre | Familiar | Nous formats

informació obra



Autor:
William Shakespeare
Adaptació:
Jordi Oriol
Direcció:
Jordi Oriol
Intèrprets:
Nao Albet
Sinopsi:

El públic infantil i juvenil està de sort: hem proposat a diversos artistes de la dramatúrgia i les arts visuals que adaptin en format de conte il·lustrat quatre clàssics de la literatura dramàtica universal. 

Alerta, que després de veure'ls ja no podreu dir que els clàssics són avorrits!

Aquesta adaptació s'adreça a fills a partir de 10 anys.

Crítica: Rei Liró. Clàssics per a criatures

12/06/2020

Un Photoshop de Lear, destripat

per Jordi Bordes

L'encàrrec d'una versió confinada a Jordi Oriol li ha permès desdentegar el text i també, ara, la imatge. Amb l'animació de Riki Blanco, transforma el teatre en un teatrí en el que retallar i apedaçar l'Edat Mitjana ("diguem-li segle X"). Així al joc de paraules el teló s'obra (o sobra, no cal aquest teló) s'hi desplega un conte d'aquells de pàgines desplegables. Nao Albet interpreta, teòricament, el bufó. Es graciós comprovar pom manté la cantarella de Jordi Oriol de L'empestat o La caiguda de l'H, per citar-ne dos). Aquest bufó, ara, esdevè el cronista de la trama tant patètica com egoistes són els cors foscos de les germanes. I com sord emocional és aquest rei Liró.

Com ja han passat en les anteriors adaptacions del cicle, la solució de donar la veu a un personatge secundari permet veure, des d'a fora les debilitats dels personatges (A La casa de Bernarda Alba es debat entre la nena i Porcia; a Terra baixa, parla Núria; i a Antígona ho fa la dida) i comprovar la seva tragèdia. En aquest cas, la dramatúrgia de Jordi Oriol posa cullerada del mite de la caverna de Plató (com ja va fer a la divertida Ara estem d'acord, estem d'acord), on reapareix la filla petita del rei, l'única sincera.

Si el bufó semblava, en realitat, un personatge prescindible que ha estat útil, Oriol es desprèn de la resta de repartiment (com aquells que el miren de rescabalar de la follia reial). El seu posat (la iconografia entre Renaixentista i manierista hi aporta el to) és d'una desesperació que evoca al Vaig ser Pròsper de Projecte Ingenu (que van fer una adaptació de La tempesta de Shakespeare). I és normal que, des d'aquest teatre convertit en pantalla (evocant el món de maqueta de David Espinosa, com ara Mi gran obra), la catifa que era un abisme en la versió d'Oriol Broggi, ara és un salt entre patètic i concloent (tant del personatge com de l'actor que teòricament el representa). Cau entre les tecles F6 i F7. Terrible fatalitat si el salt hagués estat sobre l'F5, potser s'hagués refrescat la història i hagués permès, potser, un fi alliberador com el de Manelic i Marta...

El confinament ha portat morts i s'especula que també una terrible crisi econòmics que afectarà encara més el sector cultural. Però, com en tot aquesta moneda al costat de la Creu té una Cara: Ha demostrat que els dramaturgs poden construir amb el su llenguatge, també fora de l'escena. És una descoberta que ha vingut per quedar-se. Com les adaptacions de Les tres Bessones, però amb un punt més de radicalitat i esquitxant de toncs i ombres ben variades. S'obre un món narratiu complementari a l'imprescindible univers de l'art en viu.