Mi gran obra (un proyecto ambicioso)

Nous formats

informació obra


Escenografia:
David Espinosa
So:
Santos Martínez, David Espinosa
Ajudantia de direcció:
África Navarro
Intèrprets:
David Espinosa, cia. Hekinah Degul
Companyia:
Cia. Hekinah Degul
Producció:
El Local Espacio de Creación, Centre d'Arts Escèniques de Terrassa
Adaptació:
Albert i Gabriel Doz
Autoria:
Rudyard Kipling
Sinopsi:

David Espinosa ens presenta un espectacle de gran format a escala petita. Juguem amb la falta de pressupost, la precarietat i l'opulència?
Mi gran obra és el que jo faria si tingués un pressupost il·limitat, el teatre més gran del planeta, tres-cents actors en escena, una orquestra militar, una banda de rock, animals, cotxes i un helicòpter. Mi gran obra és una utopia. La realitat en què sempre ens hem mogut com a artistes es caracteritza per la precarietat i l'escassetat de mitjans, i precisament en els nostres treballs sempre hem posat l'accent en això: enginyar mecanismes per resoldre la falta de recursos, convertir la necessitat en virtut, subratllar les carències per potenciar el fracàs com a interès i motor de la creació. Per això, ara que som en una situació socioeconòmica complicada en la qual molt pocs es poden permetre aquest luxe, ens sembla el moment idoni per abordar el nostre primer gran projecte, un projecte ambiciós. A Mi gran obra ens plantegem construir un espectacle de gran format sense estalviar despeses, desenvolupar totes les idees que tinguem per més cares que puguin ser, amb material i amb un equip artístic il·limitat. Però és clar, amb un lleu matís: a escala. És a dir, pensant en gran i fent-ho en petit, fent servir plantejaments i tècniques pròpies d'un arquitecte.

Crítica: Mi gran obra (un proyecto ambicioso)

25/01/2015

Una perla amb binocles, coreografia d'una megaproducció sobre la fatalitat de la vida

per Jordi Bordes

Les figures 1/87 de l'escenari viuen i creixen. Semblen endutes per la música que els ha tocat ballar, per una mà (Déu, el destí?) que els imposa una diagonal inequívoca. De felicitat, i també de frustracions. Sembla que hi hagi poc lloc per al jo íntim, perquè l'acció marca un tempo quasi frenètic (vist a la seva escala, passa a ser un joc calmat si es mira amb l'escala humana). David Espinosa, efectivament, encerta en presentar una acció (aparentment, intranscendent, tot i la controvèrsia puntual que pugui generar) a una escala diferent a l'habitual. Sense necessitat de gaires explicacions trenca el codi i trasllada l'audiència (privilegiada, una vintena per sessió) a un món de la infància, del joc d'endevinar què passarà en la següent acció. Què pretén  il·lustrar aquest espai sonor del parc o la versió dels "mariachis" en un casament. La vida de cadascú, vista per un gegant 87 vegades més grans que nosaltres dura el que aguanta encès un llumí. Preciós. Fatalista. 

Trivial