Mi gran obra (un proyecto ambicioso)

Nous formats

informació obra


Escenografia:
David Espinosa
So:
Santos Martínez, David Espinosa
Ajudantia de direcció:
África Navarro
Intèrprets:
David Espinosa, cia. Hekinah Degul
Companyia:
Cia. Hekinah Degul
Producció:
El Local Espacio de Creación, Centre d'Arts Escèniques de Terrassa
Adaptació:
Albert i Gabriel Doz
Autoria:
Rudyard Kipling
Sinopsi:

David Espinosa ens presenta un espectacle de gran format a escala petita. Juguem amb la falta de pressupost, la precarietat i l'opulència?
Mi gran obra és el que jo faria si tingués un pressupost il·limitat, el teatre més gran del planeta, tres-cents actors en escena, una orquestra militar, una banda de rock, animals, cotxes i un helicòpter. Mi gran obra és una utopia. La realitat en què sempre ens hem mogut com a artistes es caracteritza per la precarietat i l'escassetat de mitjans, i precisament en els nostres treballs sempre hem posat l'accent en això: enginyar mecanismes per resoldre la falta de recursos, convertir la necessitat en virtut, subratllar les carències per potenciar el fracàs com a interès i motor de la creació. Per això, ara que som en una situació socioeconòmica complicada en la qual molt pocs es poden permetre aquest luxe, ens sembla el moment idoni per abordar el nostre primer gran projecte, un projecte ambiciós. A Mi gran obra ens plantegem construir un espectacle de gran format sense estalviar despeses, desenvolupar totes les idees que tinguem per més cares que puguin ser, amb material i amb un equip artístic il·limitat. Però és clar, amb un lleu matís: a escala. És a dir, pensant en gran i fent-ho en petit, fent servir plantejaments i tècniques pròpies d'un arquitecte.

Crítica: Mi gran obra (un proyecto ambicioso)

31/01/2015

Jugant amb figuretes

per Víctor Giralt

El Teatre Lliure, un dels temples del teatre del país, ha acollit un muntatge metateatral que qüestiona ell mateix el concepte d' espectacularitat.

David Espinosa ha tantejat el llenguatge de la dansa i el de la interpretació, però finalment s’ha decantat cap a l’univers més experimental de la performance. El que ens proposa és entrar en una minúscula sala per a 22 espectadors on ens explica diverses historietes a partir, exclusivament, de la manipulació d’un exèrcit de petites figures de maquetes de trens. La manipulació no s’ha d’entendre aquí com cap extensió de la tècnica de les titelles, perquè és forçosament mínima, només amanida amb algun efecte musical i de llums.

La intenció d’Espinosa es atrapar-nos amb el mínim per tal que ens preguntem fins a quin punt són o no prescindibles les grans produccions. I per fer-ho ens fa entrar a l’escala HO (en la qual 1 cm. d’objecte, equival, més o menys, a 80 cm. de realitat representada) i ens munta diverses maquetes que actuen com a metàfores de temes recurrentment humans o de l’actualitat que ens envolta: el pas del temps i la vida acomodatícia, la funció del sexe, la política convertida en gran espectacle.... I amb més o menys encert –i tot i certa dificultat pel que fa al seguiment amb els petits binocles que es lliuren a l’entrada-, ens captiva. Jo crec que, fonamentalment, perquè la seva ‘gran obra’ ens retrotrau, sobretot, a la nostra experiència com a infants, quan, amb el rostre a un pam de terra, investíem les nostres joguines més senzilles de la personalitat que convenia a la nostra imaginació.

Una petita gran obra, diferent, inspiradora.


Trivial