Mercè Rodoreda en el Triangle de París

Teatre

informació obra


Autoria:
Mercè Rodoreda
Sinopsi:

A partir dels contes “Nit i Boira” i “Paràlisi” de Mercè Rodoreda sentim la història de tres ombres que lluiten aferrissadament per existir.

A “Nit i Boira”, dos homes deportats a un camp de concentració dialoguen i es qüestionen si val la pena continuar vivint quan sents que ets només una ombra. L’instint de supervivència s’imposa, però fins a quin punt pot l’ésser humà suportar l’horror i continuar vivint?

I a “Paràlisi”, una dona escriu sobre el pensament d’una altra dona que té el peu paralitzat i creua Ginebra per anar a visitar al seu doctor, i amant. En aquest camí, recorda els anys viscuts a Barcelona, ressons d’una ciutat que enyora, i projecta il·lusions sobre la imminent trobada amb el doctor. Des de la solitud, reflexiona sobre el desig de ser estimada i busca, en les paraules, el refugi on deixar de sentir-se una ombra en una casa abandonada.

Una mirada sobre el rastre de la guerra i de l’exili en les persones, sobre les ombres del nostre passat més recent.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Mercè Rodoreda en el Triangle de París

12/08/2023

Rodoreda apropant-se a l'abisme

per Jordi Bordes

L’encert de plasmar dibuixos de la mateixa Mercè Rodoreda (que ha reproduït Eva Fernández) ens remet a les obres més fosques i inquietants de Rodoreda com La mort i la primavera i Quanta, quanta guerra. Aquests dos contes els deuria escriure en un moment de desencís, de desengany. Europa havia vençut el feixisme. Però el franquisme continuaria actiu tres dècades més. Despres de l'entusiasme republicà, de la potència de Catalunya i els seus intel·lectuals, aquest exili és fred i ben poc acollidor, carregat de desconfiances, de desengany amb l'esperança. És el to que transmet l'obra ja des de les primeres coreografies en què, els caminar quasi mecànic s'atura només per a fer-se abraçades de consol, mai de felicitació.

La proposta de recuperar dos contes, escrits a París i a Ginebra, durant un exili precari, transmet aquella fredor del que se sent desemparat. És una peça carregada de sensibilitat, amb espurnes brillants perquè els personatges respirin un cert alè d’esperança. Però que sucumbeixen en la buidor de saber-se oblidats. La introducció als dos contes parteix de la tesi de Mercè Ibarz, estudiosa de l’escriptora, que justifica el títol. La peça, senzilla i directa, permet que es pugui fer de gira coincidint amb els 40 anys de la mort de Rodoreda en aquells municipis on no arribi l’ambiciosa i coral relectura de La plaça del Diamant, que després de fer temporada al TNC té prevista una notable gira.

L’espai buit juga a favor d’aquesta incertesa, d’aquesta desorientació constant. Molts exiliats confiaven que el franquisme cauria amb la derrota del feixisme a Europa, i no va ser així. Segurament, aquest cop a la moral devia afectar-los tant o més que la seva dificultat per sobreviure: reconstruir-se havent d’amputar els elements tangibles de la infància i protegint-ne els records, com la protagonista de Paràlisi. Per contra, patir les privacions als camps de concentració obligava a conviure amb la mort de veïna i debatre constantment si tenia sentit sobreviure sent l’ombra del que s’havia estat. El confinament obligat de Nit i boira (que coincideix amb el nom que els nazis van posar a l’operació de desaparició dels jueus i altres desafectes del règim) ressona a La fundación de Buero Vallejo.