Enguany que es commemora el quarantè aniversari de la mort de Mercè Rodoreda, arriben a la cartellera diverses propostes que adapten la seva obra. Sense anar més lluny, aquest juliol s'han estrenat tres espectacles a partir de textos seus: La plaça del Diamant, Flors i viatges i Mercè Rodoreda en el triangle de París. D'aquest darrer muntatge, que serà en cartell fins al 27 d'agost al Teatre Gaudí, és del que vull parlar aquí.
Es tracta d'una proposta bastida a partir de diferents escrits de ‒i sobre‒ l'escriptora, amb temàtiques de guerra, repressió i exili. El títol està pres d'un dels capítols del llibre Retrat de Mercè Rodoreda, de Mercè Ibarz (Empúries, 2022). L'element biogràfic i contextual ocupa la primera part de l'espectacle, a manera d'introducció, mentre que les dues altres peces constitueixen adaptacions dels contes rodoredians “Nit i boira” i “Paràlisi”, tots dos inclosos en el recull Semblava de seda i altres contes (1978). Signa la dramatúrgia Ever Blanchet i dirigeix Maria Casellas.
El títol té el seu origen en la figura geomètrica que l'escriptora i estudiosa Mercè Ibarz traça sobre el plànol de la ciutat on Rodoreda es va instal·lar l'any 1946. Es tracta d'un “triangle urbà significatiu”, conformat pel domicili de l'escriptora, la presó de Cherche-Midi i l'hotel Lutetia, que a partir de 1945 va ser utilitzat per rebre els qui tornaven dels camps de concentració. Algunes frases del capítol “El triangle de París”, però també de “Ginebra, manual d'ús” i “El pont” ‒tots ells del llibre d’Ibarz‒ serveixen com a marc de referència on enquadrar els dos relats. El primer és un soliloqui sobre els camps d’extermini; el segon plasma literàriament el discórrer de la vida i l'escriptura a Ginebra, on Rodoreda es va instal·lar l'any 1953. Òscar Castellví, Maria Clausó i Joan Marmaneu, els tres intèrprets, s'estan en posició frontal i ens miren als ulls, fent torns a l'hora d'aportar les dades biogràfiques que serveixen per contextualitzar les ficcions.
“Nit i boira”, publicat per primera vegada el juny de 1947 a La Nova Revista de Mèxic, du el nom del títol del decret Naucht und Nebel, amb què Hitler va designar la categoria de presoners destinats a desaparèixer als camps d'extermini, “entre la nit i la boira” ‒un eufemisme molt propi del nazisme‒. El temps d'escriptura d'aquest relat, entre els anys 1945 i 1946 ‒a partir d'experiències de coneguts seus: Armand Obiols, extreballador del Lager Lindemann de Bordeus, i sobretot Pierre-Louis Berthaud, supervivent de Dachau‒, coincideix amb el de Primo Levi i Joaquim Amat-Piniella, autors de llibres de testimoniatge, i s'avança al Nuit i bruillard (1955) d'Alain Resnais.
Nit i boira
Rere els dos paravents disposats als laterals, els cossos dels tres intèrprets s'entreguen a un moviment confús i estrafet; tan aviat s'enllacen desesperadament en actitud de derrota o de consumpció com es lliuren en solitari a una mena de cerimònia de la desarticulació. El preludi coreogràfic ‒amb assistència de moviment a càrrec d'Èlia Genís‒ serveix per mostrar les ombres o morts en vida a què fa referència el discurs, repartit aquí entre els dos actors. Òscar Castellví i Joan Marmaneu ens regalaran una interpretació del tot colpidora, que transmet la vergonya tant de voler viure ‒per un instint animal de supervivència‒ com de voler morir.
Sobre Castellví intersequen una llum verda i una altra de més càlida, potser perquè, al racó des d’on parla, “el sol és una mica tebi”; al teló de fons, el blau turquesa, que disposa l'eficaç i suggeridor espai lumínic de Sophya Acosta, evoca un mar d’ombres i l’ofec ‒o l’oblit‒ dels camps d’extermini. A aquest actor li toca la part de la ràbia i la resistència, l’evocació impossible d’un “món lluent” de què el personatge ja no se sent part i, a l’últim, la presa de consciència que, si algun dia torna al món dels vius, arrossegarà “un riu de cadàvers”. Al seu torn, Marmaneu es fa seves les frases de la part més narrativa ‒les pallisses a la presó, la deportació al camp‒ per assumir després la capitulació i la pulsió de mort. Parla de la bellesa dels cadàvers glaçats ‒són pitjors els homes sense atributs, reduïts a mers residus‒; de les “cares una mica lunars, de pierrot degollat, que tenen aquí els que no poden aguantar la fam”, i de l’excés “inútil, oliós, massa gras” que ostenten els brins d’herba assolellada en aquell “univers de fusta, de raïls i de ciment”.
Paràlisi
Cessa el vent i la cançó de bressol Wiegala ‒de la compositora Ilse Weber, assassinada a Auschwitz‒ marca la transició vers el segon conte escenificat. Es tracta de “Paràlisi”, que comença amb la paraula “didalera” i s'esplaia en un manat ‒lèxic‒ de flors. Els paravents mostren ara el seu revers, i hi descobrim algunes pintures de Rodoreda, reproduïdes per Eva Fernández. En aquest relat, ambientat a la Ginebra de l'exili, se superposa una visita al metge amb la ideació d'aquesta mateixa visita i el fet d'escriure’n mentre sona la Sonata a Kreutzer de Beethoven ‒s'estableix explícitament el nexe entre aquesta composició musical i la novel·la homònima de Tolstoi (1889), que té al centre un triangle amorós‒. Maria Clausó transita meravellosament bé per un estat de nerviosisme en augment, entre una autosuggestiva joia d'anticipació i el neguit per la salut, la soledat, una relació fantasiejada amb el metge ‒translació literària del vincle ambigu entre Rodoreda i Marcel Naville; “amistat amorosa, flirteig, joc o gimnàstica seductora”, en paraules d'Ibarz‒ i la pulsió d'escriptura.
El personatges passa amb prestesa per diferents humors, ànims i facetes, que uns poderosos revestiments lumínics ‒verd prat, ocre-daurat, vermell‒ ajuden a puntuar, contrastar i ritmar. Es contempla des de fora i, alhora, mira el paisatge per la finestra; Clausó crea l'exterior amb la mirada, igual com després farà que ens imaginem el mirall on la protagonista es mira i consigna els senyals de l'envelliment. Les sensacions se li amunteguen i confonen; es juxtaposen els records de Barcelona a les impressions del paisatge ginebrí, el lloc de la vellesa, la soledat i l'exili. La peça literària, servida per una potent composició actoral ‒que inclou Castellví i Marmaneu, en segon terme‒ trasllada un moviment anímic profund. “Enmig de la vida jo”, rebla l'escriptora, en un lúcid esclat de presentisme. I, en contrabalança: “Paràlisi soc jo”.
Triangles sobre el plànol de París, triangles blaus ‒els dels camps nazis‒ i triangles amorosos. En la intersecció entre vida i literatura.
