Han coincidit a la cartellera teatral catalana tres espectacles a partir de l'obra no teatral, que també en té, sinó narrativa de l'escriptora Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 - Girona, 1983). Una, la versió de «La plaça del Diamant», de Carlota Subirós i Ferran Dordal, del Teatre Grec i el Teatre Nacional de Catalunya (TNC); dues, el muntatge sensorial «Viatges i flors», de Cabosanroque, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i el Grec'23; i ara, durant el que queda d'estiu, amb l'agost inclòs, la mirada dramatúrgica que Ever Blanchet —com ja va fer fa uns trenta anys amb el muntatge «En veu baixa»—, ha creat sota el títol «Mercè Rodoreda en el triangle de París», amb dos dels contes de l'autora, «Nit i boira» i «Paràlisi», amb una breu introducció de l'assaig novel·lístic «Retrat de Mercè Rodoreda», de Mercè Ibarz, una de les escriptores que ha documentat i ha fet un seguiment a fons de la vida i l'obra de l'autora de novel·les immenses com «Quanta, quanta guerra», «Mirall trencat», «La mort i la primavera», «El carrer de les Camèlies», «Jardí vora el mar»... Inesgotable! Com més temps passa de la seva mort —aquest any se'n commemora el quarantè aniversari—, més es revaloritza l'obra de Mercè Rodoreda, ni que encara sigui només «La plaça del Diamant» la que es manté com a la seva targeta de presentació.
La peça breu d'Ever Blanchet —setanta minuts— és una peça de cambra que reposa absolutament en la paraula tant densa com accessible de Mercè Rodoreda. ¿Per què “el triangle”, inclòs en el títol d'aquest muntatge? Doncs perquè l'obra encaixa en un temps que va des de l'exili a Bordeus, l'any 1946, pensant en l'ideal de la Barcelona deixada enrere, passant després per París, on més aviat escriu poesia i es dedica a la pintura, i finalment Ginebra, on reprèn l'escriptura de contes curts, sempre a l'ombra del Llac Léman.
Per tancar aquest triangle, Ever Blanchet escull dos contes completament diferents, des de les tenebres de «Nit i boira», que dóna veu a un intern en un dels camps d'extermini nazis, a la lluminositat de «Paràlisi», on la veu de la dona que parla és indiscutiblement la veu de la mateixa Rodoreda i la seva visió de l'exili i, especialment, del seu enclaustrament a Ginebra, entre un company d'exili i un metge, apamant encara la ciutat suïssa que troba grisa i freda, però que té l'escalfor de les flors i les plantes, presents en tants dels relats, contes i novel·les de Rodoreda.
«Nit i boira» compta amb una doble interpretació (la dels dos actors Òscar Castellví i Joan Marmaneu) en una posada en escena que es complementa també amb el moviment, al qual s'afegeix l'actriu Maria Clausó, creant una atmosfera de camp on milers de jueus i altres col·lectius odiats pel nazisme acabarien perdent la vida víctimes de l'Holocaust.
La veu de Mercè Rodoreda s'avança en el temps a l'allau de veus que trigarien encara a atrevir-se a fer memòria. Veus dramatúrgiques, veus cinematogràfiques o veus documentals sobre la tragèdia dels camps d'extermini que, per moltes que se n'escoltin, mai no acaben d'esgotar el dolor i l'horror que encara queda per explicar, explicar per no oblidar.
En canvi, la segona part del muntatge «Mercè Rodoreda en el triangle de París», deixa de ser tenebrosa i, amb la presència d'una versió d'algunes de les pintures de l'autora, amb el conte «Paràlisi», un dels més narratius de Mercè Rodoreda, que l'actriu Maria Clausó desgrana en primera persona, posant-se en la pell del personatge que, sense voler ser expressament autobiogràfic, sí que posa davant els ulls dels espectadors que poc o molt la coneguin, una part de la vida solitària, lluitadora, nostàlgica i també deutora de felicitat de Mercè Rodoreda a Ginebra.
«Mercè Rodoreda en el triangle de París» és un triangle poètic, íntim i sensible que, com si fos una figura geomètrica, es podria desfer en altres petits triangles, però sempre amb els tres punts que es troben i que mantenen l'equilibri, sigui quina sigui la seva posició, el mateix equilibri que Mercè Rodoreda intenta sempre aconseguir en la seva obra. (...)
