A partir dels contes “Nit i Boira” i “Paràlisi” de Mercè Rodoreda sentim la història de tres ombres que lluiten aferrissadament per existir.
A “Nit i Boira”, dos homes deportats a un camp de concentració dialoguen i es qüestionen si val la pena continuar vivint quan sents que ets només una ombra. L’instint de supervivència s’imposa, però fins a quin punt pot l’ésser humà suportar l’horror i continuar vivint?
I a “Paràlisi”, una dona escriu sobre el pensament d’una altra dona que té el peu paralitzat i creua Ginebra per anar a visitar al seu doctor, i amant. En aquest camí, recorda els anys viscuts a Barcelona, ressons d’una ciutat que enyora, i projecta il·lusions sobre la imminent trobada amb el doctor. Des de la solitud, reflexiona sobre el desig de ser estimada i busca, en les paraules, el refugi on deixar de sentir-se una ombra en una casa abandonada.
Una mirada sobre el rastre de la guerra i de l’exili en les persones, sobre les ombres del nostre passat més recent.
Mercè Rodoreda (1908-1983), va patir l´exili i el desarrelament a París, just desprès d´acabar la guerra, 1945-1946 i especialment durant la seva estància a Genève-Ginebra, una ciutat en la que mai no es va sentir a gust, a partir del 1954. D´aquest dos períodes daten els relats curts que es representen aquest estiu del 2023 al Teatre Gaudí, Nit i boira i Paràlisi.
El primer te com a protagonistes a dos deportats als camps d´extermini nazis, transformats ja en dos ombres de si mateixos, que lluiten individualment per sobreviure com sigui o deixar-se anar i buscar la mort de la forma més immediata. Notable i entregada interpretació, física i dramàtica d´Oscar Castellví i Joan Marmaneu.
En el segon, amb molts components autobiogràfics, l´autora escriu sobre el pensament d´una altre dona que té el peu paralitzat i intenta omplir els seus vuits existencials i sentimentals. La figura sensualment idealitzada del doctor contrasta amb la fredor relacional amb la seva parella. Maria Clausó, torna a demostrar la seva categoria com a actriu, interpretant aquest dramàtic monòleg, sols pinzellat per les fugaces figures masculines que apareixen i desapareixen com el doctor i el marit.
Mercè Rodoreda va patir una paràlisi somàtica del braç dret, ja a França i en la seva llarga estància a Ginebra on la seva parella Joan Prat Esteve (Armand Obiols, pseudònim literari), hi era per raons professionals. Es una època particularment complicada i erma creativament per la Mercè Rodoreda. Obiols va marxar a Viena per qüestió de treball. Ella va seguir a Ginebra. A la mort del seu company el 1971, va tornar a Catalunya i es va establir a Romanyà de la Selva. Era el 1972.
Un muntatge dur i auster
Ever Blanchet i Maria Clausó, fundadors i directors dels teatres Gaudí i Versus, han assumit amb valentia donar a conèixer aquesta etapa molt poc coneguda literària i personal de Rodoreda. Blanchet ha fet la dramatúrgia inspirant-se en el llibre de l´escriptora i periodista Mercè Ibarz, Rodoreda, exili i desig (2008).
La polifacètica cantant i actriu, també directora María Casellas (recordem el seu darrer treball com actriu i productora, El silenci dels telers), assumeix la direcció d´aquest intens espectacle, absolutament auster, amb l’única concessió a la paraula, protagonista, i al gest, interessant moviment escènic a la presentació, on l´actriu i els dos actors, s´entrellacen i finalment es perden entre les bromes del temps. Des de la penombra de la boira apareixen els dos actors, convertits en ombres de si mateixos pel primer monòleg a dos. Text esglaiador i teatre físic.
Mercè Rodoreda, pintora
Als panels laterals, estan reproduïdes diverses pintures que va realitzar influenciada per Picasso, Paul Klee i Joan Miró, en la seva petita incursió al món pictòric, en els llargs anys d´exili.
https://teatregaudibarcelona.com
“Potser escric per afirmar-me, per sentir que sóc una persona que sempre ha viscut arriscadament”. Mercè Rodoreda. www.mercerodoreda.cat
Text : ferranbaile@gmail.com