El filósofo declara

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Mario Gas, Rosa Renom, Ricardo Moya, Meritxell Calvo, Jordi Andújar
Escenografia:
Sebastià Brosa
Il·luminació:
Mingo Albir
Vestuari:
Mí­riam Compte
So:
Àlex Polls
Ajudantia de direcció:
Montse Tixé
Direcció:
Marc Vilavella
Direcció Musical:
Gustavo Llull
Sinopsi:

En aquesta obra es posa al descobert el duel entre dos filòsofs que han estat companys d'estudis, desafiaments i fatigues. Es tracta d'una trobada final, on la seva intensa amistat és també una forma d'enemistat. L'esposa del protagonista coneix tots dos i pot influir en l'acarament final. La neboda apareix inesperadament i es converteix en un testimoni presencial dels fets.

Un d'ells s'ha apartat de la realitat per filosofar, l'altre ha sacrificat la vida de la ment per lliurar-se a les banalitats del món. Malgrat això, estan més units del que sembla. És possible trencar el vincle que els determina? Fins a quin punt la intel·ligència pot dependre de l'afecte?

Crítica: El filósofo declara

09/11/2016

Versió cínica i actual de Les dones sàvies

per Jordi Bordes

Sembla que el coneixement ens fa més pendants i menys humans. Passa amb aquell clàssic de Molière, Les dones sàvies, que tant divertidament han sabut caricaturitzar al Maldà) i, ara també amb aquesta peça escrita al segle XXI de Juan Villoro. La pugna intel·lectual entre dos filòsofs, en realitat, té més de primari que de racional. Perquè, segons la tesi de l'obra (Villoro és fill de filòsof i reconeix en una entrevista que hi ha pensador interessants en el panorama actual, que els hi falta, això sí, més projecció a la societat) els llibres de filosofia només serveixen per lluir les estanteries de la sala d'estar i perquè algun president de govern espavilat es deixi retratar amb posat d'interessant.

Certament, la peça es deixa persuadir pel tòpic i per les contínues aparences. I en els personatges secundaris hi ha el veritable motor de la peça i són els que proporcionen els girs. Mario Gas és un filòsof orgullós que, en realitat, té uns peus de fang: és molt vulnerable. Construeix la seva aparença atracant els altres, fent-se antipàtic, si cal. En realitat, com a El bon pare, viu més enganyat que ningú en el seu castell d'ivori, irreal. La mirada de Villoro és molt cínica. No hi ha quasi lloc per a demostrar que la filosofia és necessària,ha d'ajudar a trobar refugi moral en aquesta societat tant egocèntrica i mandrosa d'assumir la responsabilitat d'actuar amb justícia. L'enveja mou el discurs del filòsof amfitrió, incapaç de veure més enllà del seu melic. Rosa Renom sap donar un aire absurd al seu personatge, d'amor incondicional i Jordi Andújar és un xofer beneit i alhora un enamorat fugaç. L'acció, en tres escenes diferenciades que es presenten juntes amb la transformació del saló en una cuina moderna (un joc molt elegant i que permet ensenyar la blancor de la veritat), es deixa emborratxar de llibres en un saló modern. No hi ha lloc per a les estanteries però les publicacions, acaparen la llar de foc (terrible metàfora) i l'armariet del xerès. A la cuina, no es veu ni tant sols un llibre de receptes, per cert!