Posada en escena.
El gegant del Pi és una monòleg escrit per un actor, Pau Vinyals, i en aquest cas interpretat pel mateix autor. És un procés de creació per trobar les paraules de tots els silencis que habiten una família, un poble. Un viatge del poble a la ciutat i de la ciutat al mig del bosc i del bosc al menjador de casa. De l’espai públic al privat. El gegant del Pi és una autoficció de l’herència rebuda, d’un intent per encarar la construcció d’una llar. Què ha fet la meva família per defensar les seves propietats? De què seríem capaços per defensar casa nostra? Què faríem per salvar un fill?
La tribu pot servir per ajudar-nos mútuament o per agafar les armes i lluitar contra l’altre. Ens fa por i temem que ens prenguin el que creiem que és nostre, el que ens pertoca. Poques vegades ens preocupem realment per si estem ofegant l’altre. Ens fa massa por morir, veure morir els nostres i en aquest acte de salvació trepitgem el que ens fa nosa. Aquesta peça parla del feixisme que irremeiablement portem dins.
El meu avi va morir quan jo tenia 10 anys. El recordava meravellós i ple d’amor, com un home que sabia escoltar i estimar. Un dia, la meva mare, com qui no vol la cosa, em va explicar que als 28 anys, durant la Guerra Civil, havia decidit lluitar al bàndol franquista. En aquell moment, encara ben petit, em va semblar anecdòtic, que no tenia res a veure amb mi. Amb el temps, però, aquest fet m’ha generat una distància dolorosa amb el seu record. És de fet, aquesta confessió la catalitzadora del qüestionament de la meva identitat, l’educació rebuda, de les bases per construir el meu futur, per assentar els meus valors i gestionar els meus privilegis.
----
Lectura dramatitzada en format radiofònic
El gegant del Pi és una lectura dramatitzada en format radiofònic escrita i dirigida per Pau Vinyals, i interpretada també pel mateix Vinyals amb l'actriu Júlia Barceló. Arnau Vallvé, component del grup musical Manel, en signa l'espai sonor.
El gegant del Pi parla de l’herència rebuda i de com condiciona la construcció d’una llar. És un monòleg interpretat per l'autor i un procés de creació per trobar les paraules de tots els silencis que habiten una família. Un viatge del poble a la ciutat i de la ciutat al mig del bosc i del bosc al menjador de casa. De l’espai públic al privat. De què seríem capaços per defensar casa nostra? Què faríem per salvar un fill?
Com una veu que ressona de dins i que es vol reconèixer. Pau Vinyals, l'actor, s'ha atrevit a escriure, a escriure's del seu passat i del seu present. I planteja els dubtes obertament que, si podria semblar noticiable, insòlit, en realitat forma part d'un secret familiar que cadascú el guarda, quasi se l'amaga i el defuig tant com pot, portes enfora. Però Vinyals, ara, rememorant el seu avi, el Pi, va lligant fotogrames de la seva història i va entenent les raons dels seus mpetits privlegis. El de molts. I confiant que l'amor, al final, ho ha de netejar tot.
De sobte, tot pren sentit. Des del programa de mà de Davant la jubilació, de Bernhard, rescatat en el canvi de pis, a la foto seva de 4 anys quan va decidir que, ell, de gram seria com en Tortell Poltrona. La vulnerabilitat d'ell als 18 anys, torna quan descobreix la veïna, a la matinada, amb uns ulls de bèstia ferotge però que no vol atacar.
El text, escrit en primera persona del singular, va recopilant informació i amagant el misteri, la intriga, qui és aquell gegant del pi que s'imagina Vinyals en el seu piset del carrer Robadors, del Raval. Entén que el seu avi, el que li advertia que no vengués mai els terrenys ("que els diners desapareixen, però les finques, no"). Dels secrets no explicats, de la identitat que es descobreix com la identificació de la mort, com la sensació de vulnerabilitat enmig d'un bosc, sol, a la nit, o intentant entendre el canvi d'actitud dels veïns, quan eren a missa de diumenge.
Vinyals, com Carla Rovira a Màtria, rossega unes crostes que la seva família potser no vol aixecar. Ella, en el procès prefereix refugiar-se a redòs de l'àvia. És la solució més intel·ligent per a sortir-ne vital, lliure. Tots tenim ganes de veure com balla en Pau, guarnit amb sotanes imprevistes, intuïtivament, a l'escenari. El seu desig de reconèixer-se i mostrar-ho, sense vergonya, coincideix amb les ganes de teatre en viu, amb el frec a frec dels braços amb els desconeguts. De moment, l'oint tanca els ulls i imagina l'escena que podria il·lustra el pare de l'actor... tot és íntim i fràgil i honest.
