El gegant del Pi

Nous formats

informació obra


Intèrprets:
Pau Vinyals, Júlia Barceló
Sinopsi:

Lectura dramatitzada en format radiofònic

El gegant del Pi és una lectura dramatitzada en format radiofònic escrita i dirigida per Pau Vinyals, i interpretada també pel mateix Vinyals amb l'actriu Júlia Barceló. Arnau Vallvé, component del grup musical Manel, en signa l'espai sonor.

El gegant del Pi parla de l’herència rebuda i de com condiciona la construcció d’una llar. És un monòleg interpretat per l'autor i un procés de creació per trobar les paraules de tots els silencis que habiten una família. Un viatge del poble a la ciutat i de la ciutat al mig del bosc i del bosc al menjador de casa. De l’espai públic al privat. De què seríem capaços per defensar casa nostra? Què faríem per salvar un fill?

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: El gegant del Pi

10/05/2020

Allò tant de dins i honest d'un, és un estigma de tots

per Jordi Bordes

Com una veu que ressona de dins i que es vol reconèixer. Pau Vinyals, l'actor, s'ha atrevit a escriure, a escriure's del seu passat i del seu present. I planteja els dubtes obertament que, si podria semblar noticiable, insòlit, en realitat forma part d'un secret familiar que cadascú el guarda, quasi se l'amaga i el defuig tant com pot, portes enfora. Però Vinyals, ara, rememorant el seu avi, el Pi, va lligant fotogrames de la seva història i va entenent les raons dels seus mpetits privlegis. El de molts. I confiant que l'amor, al final, ho ha de netejar tot.

De sobte, tot pren sentit. Des del programa de mà de Davant la jubilació, de Bernhard, rescatat en el canvi de pis, a la foto seva de 4 anys quan va decidir que, ell, de gram seria com en Tortell Poltrona. La vulnerabilitat d'ell als 18 anys, torna quan descobreix la veïna, a la matinada, amb uns ulls de bèstia ferotge però que no vol atacar.

El text, escrit en primera persona del singular, va recopilant informació i amagant el misteri, la intriga, qui és aquell gegant del pi que s'imagina Vinyals en el seu piset del carrer Robadors, del Raval. Entén que el seu avi, el que li advertia que no vengués mai els terrenys ("que els diners desapareixen, però les finques, no"). Dels secrets no explicats, de la identitat que es descobreix com la identificació de la mort, com la sensació de vulnerabilitat enmig d'un bosc, sol, a la nit, o intentant entendre el canvi d'actitud dels veïns, quan eren a missa de diumenge.

Vinyals, com Carla Rovira a Màtria, rossega unes crostes que la seva família potser no vol aixecar. Ella, en el procès prefereix refugiar-se a redòs de l'àvia. És la solució més intel·ligent per a sortir-ne vital, lliure. Tots tenim ganes de veure com balla en Pau, guarnit amb sotanes imprevistes, intuïtivament, a l'escenari. El seu desig de reconèixer-se i mostrar-ho, sense vergonya, coincideix amb les ganes de teatre en viu, amb el frec a frec dels braços amb els desconeguts. De moment, l'oint tanca els ulls i imagina l'escena que podria il·lustra el pare de l'actor... tot és íntim i fràgil i honest.