L’adaptació
de l’obra narrativa de Max Aub és una empresa titànica que mereix
reconeixement, l’espectacle que se’n deriva serva la grandesa de l’original i
esdevé un necessari exercici de memòria històrica. Aub va escriure, des del
exili, un extraordinari relat sobre la Guerra Civil. Com no podria ser
altrament, José Ramón Fernàndez -premiat amb el Max 2016 a la millor adaptació-
i Ernesto Caballero -director del Centro Dramático Nacional- fan un
plantejament coral per mostrar un mosaic confegit amb les històries viscudes
per un grup de joves als que uneix els gust i la vocació pel teatre. La guerra
frustrarà el seu desig d’emular la cèlebre troupe de La Barraca. Els joves
comediants seguiran camins que els portaran a diversos escenaris de la Guerra:
de la defensa de Madrid, als carrers de Barcelona o a la batalla de Terol. Quinze
actors interpretaran el grup de joves i la resta de personatges -fins a una
seixantena- amb els que aquests aniran topant en les seves respectives
singladures. Paco Ochoa va rebre el Max al millor actor de repartiment, tot i
que és difícil triar entre els intèrprets. Com en les sis novel·les que
composen El laberinto mágico, les veus dels vius aniran barrejant-se amb les
dels morts. La funció s’inicia amb les paraules que ressonen en la memòria de
molts: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo...”, un
flashback ens trasllada al juliol de 1936. Dins aquest retrocés cronològic, en
trobarem altres que ens permetran seguir les vicissituds dels joves donant lloc
a una història que, si bé manté una certa linealitat, no és estrictament
cronològica. La dificultat de guiar l’espectador per aquest laberint és
manifesta. Malgrat això, el relat arriba clar gràcies a un treball acurat i
coordinat de dramatúrgia, direcció i interpretació. L’obra funciona sense
entrebancs, àgil i directa, avançant cap a la tragèdia col·lectiva d’un final
terrible: el sagnant episodi del port d’Alacant (29 i 30 de març de 1939) que
posà fi a la Guerra, amb la població civil atrapada en un cul de sac. Hi ha, en
l’espectacle, un cert aplanament, potser per la dispersió que suposa seguir el
recorregut vital de tants personatges. L’aplanament dificulta en alguns moments
la possibilitat d’un clímax dramàtic. Això queda compensat amb escreix pel to
èpic que manté l’espectacle, una unitat de to que els intèrprets sostenen en
tot moment, malgrat el seu trànsit d’un personatge a un altre. No hi ha
protagonismes individuals, la tragèdia s’inicia amb la popular competició
d’estirar d’una corda, la corda és ben tensa de bon començament, i aquesta
tensió travessa un espectacle grandiós on la senzillesa, només aparent, és -i no
podria ser altrament- un postulat estètic.
