El laberinto mágico

informació obra



Direcció:
Ernesto Caballero
Intèrprets:
Javier Carramiñana, Paco Celdrán, Karina Garantivá, Ione Irazabal, Jorge Kent, Jorge Machín , Paco Ochoa, Paloma de Pablo, Marisol Rolandi, Macarena Sanz, Juan Carlos Talavera, Alfonso Torregrosa, María José del Valle, Pepa Zaragoza
Músics:
Pau Martínez, Javier Coble
Escenografia:
Monica Boromello
Vestuari:
Monica Boromello
Il·luminació:
Ion Anibal
So:
Javier Coble
Composició musical:
Javier Coble
Producció:
Centro Dramático Nacional (CDN)
Autor:
Oriol Vila, Raquel Salvador
Sinopsi:

Si hi ha algú que mereix ser considerat espanyol, aquest és Max Aub. Va ser espanyol per voluntat pròpia, per una decisió constant mantinguda en les circumstàncies més adverses. Nascut a París el 1903, de pare alemany i mare francesa, Max Aub arriba a Espanya el 1914 i surt d'ella el 1939 per a un exili que duraria la resta de la seva vida. Va viatjar a Espanya en dues ocasions en els anys seixanta, però mai va tornar a viure en la que considerava la seva pàtria. Però, com ell afirmava, «s'és d'on s'ha fet el Batxillerat».

Tota l'experiència viscuda per Max Aub en els anys centrals de la seva vida, els de la Guerra Civil espanyola, els va traslladar a l'immens corpus narratiu que va anomenar El laberinto mágico. El composen sis novel·les, Campo cerrado, Campo de sangre, Campo abierto,Campo del moro, Campo francés Campo de los almendros i un gran nombre de contes. El conjunt, que sobrepassa la mera crònica històrica per convertir-se en un emocionant document sobre la condició humana, és un dels cicles narratius més importants del segle XX i sens dubte el millor dels dedicats a la Guerra Civil.

Crítica: El laberinto mágico

12/11/2017

Dos premis Max molt merescuts

per Iolanda G. Madariaga

L’adaptació de l’obra narrativa de Max Aub és una empresa titànica que mereix reconeixement, l’espectacle que se’n deriva serva la grandesa de l’original i esdevé un necessari exercici de memòria històrica. Aub va escriure, des del exili, un extraordinari relat sobre la Guerra Civil. Com no podria ser altrament, José Ramón Fernàndez -premiat amb el Max 2016 a la millor adaptació- i Ernesto Caballero -director del Centro Dramático Nacional- fan un plantejament coral per mostrar un mosaic confegit amb les històries viscudes per un grup de joves als que uneix els gust i la vocació pel teatre. La guerra frustrarà el seu desig d’emular la cèlebre troupe de La Barraca. Els joves comediants seguiran camins que els portaran a diversos escenaris de la Guerra: de la defensa de Madrid, als carrers de Barcelona o a la batalla de Terol. Quinze actors interpretaran el grup de joves i la resta de personatges -fins a una seixantena- amb els que aquests aniran topant en les seves respectives singladures. Paco Ochoa va rebre el Max al millor actor de repartiment, tot i que és difícil triar entre els intèrprets. Com en les sis novel·les que composen El laberinto mágico, les veus dels vius aniran barrejant-se amb les dels morts. La funció s’inicia amb les paraules que ressonen en la memòria de molts: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo...”, un flashback ens trasllada al juliol de 1936. Dins aquest retrocés cronològic, en trobarem altres que ens permetran seguir les vicissituds dels joves donant lloc a una història que, si bé manté una certa linealitat, no és estrictament cronològica. La dificultat de guiar l’espectador per aquest laberint és manifesta. Malgrat això, el relat arriba clar gràcies a un treball acurat i coordinat de dramatúrgia, direcció i interpretació. L’obra funciona sense entrebancs, àgil i directa, avançant cap a la tragèdia col·lectiva d’un final terrible: el sagnant episodi del port d’Alacant (29 i 30 de març de 1939) que posà fi a la Guerra, amb la població civil atrapada en un cul de sac. Hi ha, en l’espectacle, un cert aplanament, potser per la dispersió que suposa seguir el recorregut vital de tants personatges. L’aplanament dificulta en alguns moments la possibilitat d’un clímax dramàtic. Això queda compensat amb escreix pel to èpic que manté l’espectacle, una unitat de to que els intèrprets sostenen en tot moment, malgrat el seu trànsit d’un personatge a un altre. No hi ha protagonismes individuals, la tragèdia s’inicia amb la popular competició d’estirar d’una corda, la corda és ben tensa de bon començament, i aquesta tensió travessa un espectacle grandiós on la senzillesa, només aparent, és -i no podria ser altrament- un postulat estètic.