El laberinto mágico

informació obra



Direcció:
Ernesto Caballero
Intèrprets:
Javier Carramiñana, Paco Celdrán, Karina Garantivá, Ione Irazabal, Jorge Kent, Jorge Machín , Paco Ochoa, Paloma de Pablo, Marisol Rolandi, Macarena Sanz, Juan Carlos Talavera, Alfonso Torregrosa, María José del Valle, Pepa Zaragoza
Músics:
Pau Martínez, Javier Coble
Escenografia:
Monica Boromello
Vestuari:
Monica Boromello
Il·luminació:
Ion Anibal
So:
Javier Coble
Composició musical:
Javier Coble
Producció:
Centro Dramático Nacional (CDN)
Autor:
Oriol Vila, Raquel Salvador
Sinopsi:

Si hi ha algú que mereix ser considerat espanyol, aquest és Max Aub. Va ser espanyol per voluntat pròpia, per una decisió constant mantinguda en les circumstàncies més adverses. Nascut a París el 1903, de pare alemany i mare francesa, Max Aub arriba a Espanya el 1914 i surt d'ella el 1939 per a un exili que duraria la resta de la seva vida. Va viatjar a Espanya en dues ocasions en els anys seixanta, però mai va tornar a viure en la que considerava la seva pàtria. Però, com ell afirmava, «s'és d'on s'ha fet el Batxillerat».

Tota l'experiència viscuda per Max Aub en els anys centrals de la seva vida, els de la Guerra Civil espanyola, els va traslladar a l'immens corpus narratiu que va anomenar El laberinto mágico. El composen sis novel·les, Campo cerrado, Campo de sangre, Campo abierto,Campo del moro, Campo francés Campo de los almendros i un gran nombre de contes. El conjunt, que sobrepassa la mera crònica històrica per convertir-se en un emocionant document sobre la condició humana, és un dels cicles narratius més importants del segle XX i sens dubte el millor dels dedicats a la Guerra Civil.

Crítica: El laberinto mágico

30/10/2017

La Memòria Històrica vista per Max Aub

per Andreu Sotorra

Deu hores. No, no... que no s'espanti ningú. Deu hores és el que durava una de les primeres versions del camp de treball sobre el cicle de sis novel·les de Max Aub (París, 1903 - Ciutat de Mèxic, 1972). El muntatge s'ha hagut de limitar a la durada convencional de dues hores. L'obra parteix de la mirada que Max Aub fa sobre la guerra civil entre el 1936 i el 1939 amb «Campo cerrado» (1943), «Campo de sangre» (1945), «Campo abierto» (1951), «Campo del Moro» (1963), «Campo francés» (1965) i «Campo de los almendros» (1968). Una feinada de síntesi i clarificació meritòria.

La versió de José Ramón Fernández i la direcció d'Ernesto Caballero amb el Centro Dramático Nacional (CDN) ha portat la companyia de la quinzena d'intèrprets a la recreació d'un fresc sobre els vençuts de la guerra civil amb un recurs dramatúrgic que situa els personatges en espais diferents. Primer es presenten, diuen qui són, d'on vénen, què fan enmig del conflicte bèl·lic i avancen quan cauen abatuts i per què. Després es van recreant algunes de les circumstàncies i accions que cadascun d'ells ha avançat en una mena de pròleg de situació. I el resultat és una contenció dramàtica i plastica d'una gran efectivitat i una interpretació coral digna, respectuosa amb les víctimes i que defuig «l'espectacle frívol» d'un «conflicte bèl·lic».

Dic això perquè, d'un temps ençà, han proliferat els espectacles de parc temàtic en espais geogràfics que van ser protagonistes d'alguns dels enfrontaments més sagnants de la guerra civil, com per exemple els del voltant del riu Ebre. Espectacles de carrer que semblen més pensats per «divertir» els espectadors en clau turística que no pas «reflexionar» sobre la barbàrie d'una guerra, qualsevol tipus de guerra.

«El laberinto mágico» no cau en aquesta trampa i les prop de dues hores mantenen un ritme que enllaça cadascuna de les accions i cadascuna de les èpoques o fets històrics en un tot. Des del 18 de juliol del 1936, el dia del cop d'estat militar, a les Rambles de Barcelona, fins a la vida teatral d'un grup de joves a la Malvarrosa de València, l'enfrontament el novembre del 1936 a la Casa de Campo de Madrid o al cabaret El Oro del Rhin, el desembre del 1937, novament a Barcelona, on apareix la vedet típica que no només fa de prostituta sinó també d'espia, per saltar al gener del 1938, quan el dia 26 les tropes franquistes entren a Barcelona i posar punt i final l'1 d'abril del 1939 al port d'Alacant amb la situació dramàtica dels últims exiliats que es queden sense els vaixells promesos per fugir de les tropes feixistes.

Sembla que no només hi ha referències històriques com aquestes dels vençuts sinó també moltes impressions biogràfiques del mateix autor Max Aub, escriptor considerat el dramaturg de la Generació del 27, fill de pare alemany i mare francesa d'origen jueu, que ja durant la Primera Guerra Mundial, amb la família, va haver de fugir de França per arribar a València, es va formar viatjant per Espanya i, després de la guerra civil i d'haver-se involucrat en la lluita contra el feixisme, es va exiliar finalment a Mèxic. Alguns estudiosos s'aventuren a dir que el personatge del metge que arriba al front, podria ser un alter ego de l'autor. Però tampoc és aventurat dir que hi pot haver algun tret del seu rastre en cadascun dels personatges d'«El laberinto mágico».

Potser el muntatge es ressent que a Barcelona no s'hagi pogut presentar més a tocar dels espectadors, com sembla que es va fer en la seva estrena al Teatro Valle-Inclàn de Madrid l'any passat, amb premis Max inclosos. La situació convencional a la italiana del Teatre Romea li fa de barrera. Tot i així, tant el repartiment, com la conjunció escenogràfica —munts de sacs que fan de trinxera de protecció en algunes escenes i que sobrepassen la boca de l'escenari—, musical (permanent durant tota la trama) i d'il·luminació (de matís càlid sèpia sempre) aconsegueixen una proposta encara avui necessària, malgrat la recuperació que la literatura, el cinema i el teatre han fet en els últims temps de la Memòria Històrica. (...)