El llibre d'Ester

informació obra



Intèrprets:
Anna Tamayo
Direcció:
Alba Teixidó
Text:
Marcos Xalabarder
Escenografia:
Julia Ledesma
Il·luminació:
Marcos Xalabarder
Sinopsi:

L’Ester és una dona de fer feines a temps parcial i deessa per accident a temps complet

I és que d’ençà d’una petita crisi d’identitat, es va començar a fragmentar fins a crear una civilització sencera dins del seu cap. Una civilització que la fa parar boja i a la qual ha convocat avui per comunicar-li una notícia molt important.

Crítica: El llibre d'Ester

02/09/2023

Els miratges empàtics d'Ester

per Jordi Bordes

Es presenta una dona simpàtica, feinejant, amb una certa excitació. Vol ser empàtica però té un missió a explicar a la concurrència. Els espectadors s'aniran sentint persones escollides representants de col·lectius que hauran de divulgar la bona nova que se'ls anunciarà en breu. Ella es reconeix com una dona de fer feines que, per una misteriosa raó, s'ha trobat facilitant favors (podríem dir miracles?) a tot tipus de personal i, ara, ha pres una decisió que serà irreversible. Prometeu va portar el foc als humans però va rebre un càstig diví etern. Ella pretén compartir una manera de viure que faci més humana la convivència social; no arriba a trair cap divinitat però sí que vol aportar una nova realitat al món quotidià dels mortals.

Quan algú titula El llibre d'Ester engega una maquina de confusió deliberadament. Perquè hi ha la referència bíblica del personatge d'Ester a l'Antic Testament) i perquè Salvador Espriu ja en va fer una aproximació èpica a Primera història d'Esther (dirigida per Ricard Salvat i, anys més tard per Oriol Broggi). És adequat apropar els personatges mítics o històrics a una situació convencional, contemporània. Són habituals les aproximacions de personatges de la mitologia grega com ara la Kassandra de Sergio Blanco. O que li donin una lectura més enllà de la solidificada per segles de tradició, com les visions de Colm Toibin, que va dirigir Agustí Villaronga (Clitemnestra, i El testamento de María).

L'actriu Anna Tamayo signa el seu tercer monòleg, ara a partir d'un text de Marcos Xalabarder (els dos anteriors s'havien fet amb la dramatúrgia amb Ángela Palacios: Cándida i 200.000 dones). En aquesta peça es desdobla en altres personatges i transforma el seu carret de la neteja en una mena de castellet infantil, que va transformant fins a esdevenir una mena de mini capella amb llums íntimes, com les de La segona millor, de Berta Giraut. Abans d'arribar a aquest pont d'èxtasi hi ha un joc constant (gens incòmode ni forçat) perquè el públic vagi afegint-se al ritual que proposa l'Ester del muntatge. La seva acció col·lectiva podria sonar sectària com la que es convocava a Salvació total imminent immediata terrestre i col·lectiva però acaba sent popular com un concert contra la Sida amb artistes vinguts d'arreu de la música moderna. Tamayo desplega les seves dots interpretatives a partir de la complicitat que genera ensenyar la distància que hi ha entre l'actriu i el personatge. De fet, en un prisma similar al que va participar fa uns mesos amb Mi madre en bragas, a l'Àtic del Tantarantana, amb la seva mare real a l'escenari (dimecres, en la segona funció, estava degudament seguda a platea!). L'obra té bones troballes però caldria donar d'algun referent més per explicar qui és l'Ester bíblica, aquesta noia òrfena que acabarà sent reina dels perses i que aconseguirà salvar el poble jueu d'una execució injusta. I sobretot que argumenti per què recuperar aquest personatge, més enllà d'un repte literari. En aquest sentit, el 200.000 dones complia millor en la part anunciativa (les dones assassinades com a bruixes durant el període de la Inquisició, a Catalunya) i argumentativa (posar en valor el seu coneixement de la Natura per dignificar-les com a remeieres en anys d'una Edat Mitjana molt tèrbola).