Com eres de petit? Quins referents aparentment innocents van condicionar el que ets ara? Quins records tens de la teva infància i per què són aquests i no uns altres? Has aconseguit ser aquell futbolista, astronauta o rei del món que desitjaves? O ets soci del Barça, vius a la lluna de valència i et creus el rei de casa teva? Sí, tot són referents masculins. On són les dones? O més ben dit: On eren les dones entre els referents de la nostra infància? Aquestes són només algunes de les preguntes que, de petites, ni tan sols ens vam saber formular, però que ara desgranem a El mar no cap dins d’una capsa de sabates, un espectacle que se submergeix en la infància de tota una generació per fer-ne una revisió crítica. Perquè sí. Perquè potser, mentre jugàvem a gogos i tazos, integràvem també una determinada forma d’entendre el món. Perquè potser, només potser, l’espai de llibertat que sentíem en els nostres jocs d’infància no era tan ampli com ens pensàvem. I perquè potser, de la mateixa manera, si ara, passats els anys, tornéssim al pati de la nostra escola, aquell pati immens que recordàvem, ens semblaria petit com una capsa de sabates.
El Martell investiga. Ho fa per donar forma a unes històries que apareixen fetes un garbuix. Fragmentades. Són els redactats de Laia Alsina (dramturga i directora). La manera de descabdellar les idees sobre un tema (més que l'argument que esdevé, quasi cicumstancial) és através de la fisicalitat. Els actros trenquen tota dinàmica realista de personatges. Ho fan connectant amb el públic i involucrant-lo, fins on es pot. Aquesta mena de coreografia física es desmembra fins a treure-li el significat del moviment, la raó per aquell gest. De fet, és un llenguatge que neix d'un exercici teatral de Sanhis Sinisterra que ja han desenvolupat els teatre sistèmic de LAMinMAL (La supervivència de les lluernes, El suïcidi d'un elefant hipotecat, i Apocalypse. Uploaded).
El Martell denúncia en el teatre el poder preestablert a la societat. Com pot ser la relació de poder entre home o dona a Y-X o La fidelitat dels cignes negres. Ara pretenen posar llum a l'instant en què s'ensenyen aquestes pautes de comportament injustes, a l'escola. Si el pati és llibertat, aparentment, la seva absència és un càsting. Però, en realitat, els codis de rebel·lió es mantenen dins dels cors rebels (els castigats que ningú controla) que els alumnes "modèlics" que estampen a la pell els rols d'ells i d'elles. La peça té moments divertits i de notable connexió amb el públic pels seus capítols anecdòtics (les cruels cançons infantils, que també evoca sovint Marta Carrasco amb la seva realitat grotesca a Perra de nadie, com a exemple més recent).
La companyia també arrenca amb una preciosa cançó de bressol Cançó de bres per a una princesa negra i va esquitxant les pauses amb breus rèpliques que defineixen els rols dels 4 protagonistes castigats. Bona arrencada. (amb la professora, de volum cridaner, sepre pronunciat d'esquena a públic) que evoca al cant a cappella dels Dei Furbi. Aquests també construeixen a partir del mim un quadre forçat al seu gust, amb una dramatúrgia que tensa la trama original, que estira i desmanega les paraules (La flauta màgica- Variacions Dei Furbi, que ara torna a estar en cartell a Barcleona, per exemple). La dificultat de trobar un llenguatge propi és coplex quan es transita per viaranys ja iniciats per altres companyies, anys enrere. El Martell insisteix picant ferro fred, moldejant una forma. I sempre procurant mantenir clar el què vol dir sense oblidar l'espectador.