Ho diu el Gènesi, el primer llibre de “La Bíblia”. L’Antic Testament comença explicant-nos que “Al principi, Déu va crear el cel i la terra”. I que la terra era caòtica i desolada i estava coberta de tenebres, fins que Déu digué “Que existeixi la llum”, i la llum va existir. Però sense ser Déu, és això mateix el que ve a dir el llegendari director d’escena Robert Wilson, a l’entrevista que el Gran Teatre del Liceu ha penjat al seu web amb motiu de l’estrena d’aquest espectacle. Explica Wilson que, quan va començar a estudiar arquitectura abans que la seva vocació artística s’escorés cap el teatre, la primera lliçó que va aprendre impartida en una conferència per un prestigiós arquitecte, va ser que la llum es trobava a l’origen de tot plegat, i era el primer i fonamental element al voltant del qual tenia que anar-se construint tota la resta de l’edifici que s’anava a projectar. I a Wilson li va quedar tan clavat aquest manament , que , segons afirma, des de llavors el segueix fidelment cada cop que es troba davant d’un nou projecte escènic.
I si la llum és l’element creatiu primogeni a partir del qual Wilson va desenvolupant sempre els seus muntatges teatrals (quelcom fàcilment comprovable veient qualsevol dels seus espectacles) , a la força tenia que ser-ho encara més a l’hora de donar-li forma escènica a un oratori que, gairebé tort just començar, ja fa referència a aquelles tenebres de les qual parla el profeta Isaïes , per proclamar tot seguit que “els pobles que caminaven per la foscor han vist una gran llum”. Al llibret dividit en tres actes que Charles Jennens va escriure , i pel qual Hàndel va composar una partitura sublim, la llum esperada pels pobles i per la humanitat sencera, no és evidentment altra que la del Messies redemptor encarnat en la figura de Jesucrist. Però per a Wilson, l’obra “no és tant una obra religiosa, sinó més aviat una espècie de viatge espiritual”. I aquest viatge l’emprenen el director escènic i el director musical (Josep Pons) partint no pas de la versió original anglesa de la peça que Händel va composar en vint-i-quatre dies de res i va estrenar el 1742, sinó de la que va arranjar Mozart uns quants anys més tard , amb l’obra traduïda a l’alemany.
En qualsevol cas, i deixant de banda les nombroses diferències que presenten les dues versions pel que fa a la instrumentalització de la peça, el que no canvia és el caràcter indefinit d’un llibret en el qual no existeix progressió dramàtica ni narrativa, i el qual prescindeix per complert de personatges dotats d’identitat pròpia. I aquesta característica que, segons com, pot ser vista com un entrebanc que limita la possibilitat d’atorgar-li una estructura teatral a l’obra, paradoxalment, no fa altra cosa que afavorir la complicitat amb l’inconfusible estil que presenten sempre les creacions de Wilson. Un estil amb trets de genialitat que es caracteritza per la seva forma de buidar els personatges de trets psicològics, i convertir-los en essers coberts de maquillatge que evolucionen per l’escenari amb mobilitat tan geomètrica com la que mostra el mateix espai escènic. Tot plegat , mentre la sempiterna llum es sotmet sovint a sobtats canvis que juguen amb els clarobscurs i els cromatismes del conjunt, i la fredor emocional fa parella amb la calculada emoció estètica que sap crear sempre el texà. I tot plegat, mentre per l’escenari desfilen signes i símbols , la funció significativa i simbòlica dels quals resta sovint enigmàtica, perquè Wilson és poc amic de donar-li interpretacions excessives a unes imatges que l’espectador ha d’interpretar pel seu compte.
El cert és que tots aquests elements caracterials de les seves posades en escena es converteixen també de vegades en bons arguments en mans dels seus retractors, que li retreuen sotmetre sempre qualsevol material que cau a les seves mans a un mateix tractament escènic. Però en aquest cas, no fan altra cosa que servir-se de la llibertat que els hi atorga el mateix llibret, per tal d’endinsar-nos en aquest recorregut espiritual totalment deslliurat d’interpretacions religioses que vol visualitzar Wilson. Fidel de nou a la funció que la llum ha de complir a l’hora d’aixecar l’arquitectura d’una posada en escena , Wilson situa el seu particular oratori en un gran espai abstracte contundentment delimitat per la il·luminació .I omple aquest espai amb imatges i elements que obvien sempre la interpretació tancada, però que conviden alhora també sempre a que l’espectador es lliuri a l’exercici de seguir interpretant tot allò que li va sortint al pas al llarg d’aquest itinerari cap a la llum. Des que el cos de l’excel·lent ballarí Alexis Fousekis fa la primera de les seves múltiples aparicions en aquest escenari, l’allau d’imatges fascinants serà una constant que ens acompanyarà tota l’estona . De vegades , per tal de preguntar-nos què hi fa aquí una blanca figura decapitada i asseguda que porta de la mà una llagosta , i que sembla sortida d’un quadre de Magritte , tot i que el crustaci, presenti també trets dalinians. En altres ocasions , per tal de contemplar l’inquietant però potser també esperançadora fumerada que deixa anar un tronc penjat del cel que, com els altres troncs que de vegades evolucionen coreogràficament per les altures, sembla resultar tan indesxifrable i alhora tan vinculat a l’esdevenir de l’espècie humana com ho està el mateix monòlit de “2001. Una odissea de l’espai”. I és que també per aquest espai pel qual navega una barca que ben bé podria ser la de Caront, acaba aterrant un cosmonauta vingut de ves a saber on, tan desconcertat pel que està veient com ho estaven els cosmonautes de Kubrick davant el geomètric artefacte monolític. Aquí , el tenor adopta aires de mestre de cerimònies de vegades una mica sorneguer , que ens treu la llengua com si res al bell mig de l’itinerari espiritual . I el baix vesteix com si s’hagués escapat d’una desdibuixada pintura faraònica, potser influenciat pel tarannà francmaçó del mateix Mozart, i del mecenes que li va encarregar aquests arranjaments. I la nena que sembla frenar les juganeres males intencions d’un entremaliat sac de palla amb potes, forma amb ell un tàndem que, no sé perquè, em va fer pensar en la Dorothy a la recerca del màgic de Oz . Potser, perquè al cap i a la fi , Wilson prové d’una Amèrica tan profunda ( la de Texas) com l’Amèrica de la Dorothy ( la de Kansas). O potser ,perquè també a la seva manera aquella nena i els seus companys de viatge, busquen a una llum màgica i una mena de Salvador , per acabar descobrint que no existeix altra llum que la que ells mateixos siguin capaços de desprendre i reconèixer. I sí; ja sé que acabar vinculant el Messies amb Judy Garland, pot sonar massa agosarat. Però és el que té , això de deixar-se portar per l’imaginari d’un creador que renega dels horitzons tancats que només poden conduir cap a un únic lloc. En qualsevol cas, no es pot negar que aquest espectacle estrenat per primer cop en temps pandèmics ( també aquesta dada pot resultar significativa) , resulta una magnífica forma d’apropar-se a l’obra de Händel amb una perspectiva ben diferent a la habitual. I és un detall ( o una joiosa coincidència) que el Liceu l’hagi programat just ara que s’apropa el temps Pasqual: les esplèndides imatges de Wilson, ens conviden a donar-li nous sentits i a buscar-li noves iconografies a la resurrecció al voltant de la qual s’estructura tan magistral música.
