El metge de Lampedusa

informació obra



Adaptació:
Anna Maria Ricart
Direcció:
Miquel Gorriz
Intèrprets:
Xicu Masó
Escenografia:
Lluís Nadal (Koko)
Il·luminació:
Angel Puertas, August Viladomat
Vestuari:
Carme Puigdevall i Plantés
So:
Marc Paneque
Producció:
Temporada Alta, Teatre Lliure, Punt produccions Teatrals s.l
Autor:
Oumou Sangaré, Cristina Clemente
Sinopsi:

Pietro Bartolo fa trenta anys que és metge a Lampedusa i un exemple de coratge, compromís i dignitat. I un samarità convençut de la Llei del Mar. Un dia, ja llicenciat, va decidir tornar a la seva illa al bell mig del Mediterrani per ajudar els seus i a tots els qui arriben del mar. Bartolo és el metge que els acull i cuida i també l’home que escolta les seves històries de misèria, persecució i por. El relat de la seva vida (recollit al llibre Llàgrimes de sal de la periodista Lidia Tilotta) és també la memòria de totes aquestes biografies de la desesperació. Xicu Masó s’ha fet seva la veu i la memòria del doctor Bartolo per fer-nos entendre la urgència de la catàstrofe amb un espectacle basat en fets tristament reals.

Finalista a espectacle de petit format al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 en la categoria d'actor (Xicu Masó)

Crítica: El metge de Lampedusa

09/11/2017

Humanitat

per Alba Cuenca Sánchez

Pietro Bartolo és un home com tu i com jo, amb virtuts i defectes, amb bons i mals moments a les espatlles. Metge especialitzat en ginecologia, marit i pare. Impulsiu i servicial. Tossut i amable. Enamorat del mar, de la seva dona Rita i del cuscús que li cuinava la seva mare. Nascut en una família tan nombrosa com humil de Lampedusa, illa on viu i treballa i que estima amb tot el seu cor. Quan era jove, va caure d’un vaixell en alta mar i va viure el que és ofegar-se durant les tres hores que van trigar a rescatar-lo. Ara ha passat el temps, i no pot fer una altra cosa que ajudar a les persones que dia rere dia arriben a la seva terra escopits pel mar després d’horribles experiències.

L’adaptació teatral de la seva biografia Llàgrimes de sal tenia tots els ingredients per ser un èxit: Un tema polèmic i actual i una mirada crítica, humil i despullada de qui és un heroi sense voler-ho ser. Ara bé, si l’espectacle ja tenia el notable casi guanyat només amb el plantejament, la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart i la direcció de Miquel Gorriz fan la troballa de l’excel·lència: La humanitat. L’actor Xicu Masó es converteix meravellosament en Bartolo i es dirigeix en tot moment a nosaltres, ens implica i ens fa ser part de la seva historia. El protagonista ens narra des de la més absoluta naturalitat les seves experiències i records, bons i dolents. Com recorda totes les ecografies que ha fet a les supervivents embarassades. Com va enamorar a la seva dona. Com la seva història va protagonitzar la pel·lícula Fuocoammare, guanyadora de l’Os d’Or al festival de Berlin. I com va contar un per un els taüts dels mortífers naufragis (més d’un) d’octubre de 2013. Les frases inacabades, les interrupcions i els silencis de tot el monòleg creen vida autèntica que fa que oblidem que estem en un teatre des de la primera paraula de l’actor.

Però el metge no només explica, sinó que també opina i argumenta. I acusa. Fa culpable a una Europa i uns mitjans que només miren el que els interessa. I també ens fa culpables a nosaltres, a aquells que canviem de canal i als que la commoció ens dura no més que uns minuts, als que pensem – tots ho hem fet algun cop, directa o indirectament- que el primer món ja té suficients problemes. A mi que estic escrivint davant l’ordinador i a tu que estàs còmodament assegut llegint aquestes paraules sense voler saber que ara mateix un grup de persones estan perdudes al mar, implorant a la mort una treva en forma de terra ferma.

No veurem per tant grans efectes ni infraestructures. Només la consulta de Bartolo i una pantalla amb les imatges justes, aquelles que han transcendit tot i ser igual d’importants que les que el metge relata sense testimoni gràfic. No cal res més quan es té una brutal realitat que increïblement ens continua deixant indiferents. Muntatges com aquest ens recorden el problema ara que els refugiats han deixat d’ocupar les portades. Ens tornen a commocionar. I ens demanen que fem alguna cosa mentre ens dura la sensació d’ofec. Que no deixem de lluitar contra la comoditat de l’oblit. Que reivindiquem. I que ho assumim com un problema que també és nostre.