El metge de Lampedusa

informació obra



Adaptació:
Anna Maria Ricart
Direcció:
Miquel Gorriz
Intèrprets:
Xicu Masó
Escenografia:
Lluís Nadal (Koko)
Il·luminació:
Angel Puertas, August Viladomat
Vestuari:
Carme Puigdevall i Plantés
So:
Marc Paneque
Producció:
Temporada Alta, Teatre Lliure, Punt produccions Teatrals s.l
Autor:
Oumou Sangaré, Cristina Clemente
Sinopsi:

Pietro Bartolo fa trenta anys que és metge a Lampedusa i un exemple de coratge, compromís i dignitat. I un samarità convençut de la Llei del Mar. Un dia, ja llicenciat, va decidir tornar a la seva illa al bell mig del Mediterrani per ajudar els seus i a tots els qui arriben del mar. Bartolo és el metge que els acull i cuida i també l’home que escolta les seves històries de misèria, persecució i por. El relat de la seva vida (recollit al llibre Llàgrimes de sal de la periodista Lidia Tilotta) és també la memòria de totes aquestes biografies de la desesperació. Xicu Masó s’ha fet seva la veu i la memòria del doctor Bartolo per fer-nos entendre la urgència de la catàstrofe amb un espectacle basat en fets tristament reals.

Finalista a espectacle de petit format al Premi de la Crítica 2017

Premi de la Crítica 2017 en la categoria d'actor (Xicu Masó)

Crítica: El metge de Lampedusa

18/10/2017

Fills del mateix mar

per Núria Sàbat

«El mar guareix l’enyor» –ve a dir Pietro Bartolo, metge de Lampedusa, en recordar els seus anys d’estudiant lluny de la seva petita illa natal. L’enyor del niu familiar, d’anar a pescar amb la barca de l’oncle... del cuscús de la mare. Però el mar també és sudari. De pescadors, de nàufrags i de milers d’homes, dones i infants que s’hi llancen, empesos per la desesperació i el desig d’arribar a l’anomenada Porta d’Europa, on el doctor Bartolo es dedica en cos i ànima a rebre, atendre i acollir fins a quedar exhaust els milers de refugiats que des de fa 26 anys arriben incessantment a Lampedusa.

Una situació tan cruel, inhumana i vergonyant a la qual ha volgut donar cara i nom perquè se sàpiga i no s’oblidi mai. Bartolo sap què significar ofegar-se, coneix i segueix la no escrita llei dels seus avantpassats que obliga a socórrer els navegants, i reconeix que «tots som fills del mateix mar». Per això, el seu llapis de memòria registra diàriament el nom i les històries de tots els nouvinguts, malalts, desvalguts i espantats que ha visitat, i dels milers de cadàvers que ha hagut de certificar; per això, també va escriure juntament amb Lidia Tilotta un llibre (Lacrime di sale) i va participar en Fuocoammare, la pel·lícula documental de Gianfranco Rossi premiada a la Berlinale de 2016. Però ni això, ni les innombrables entrevistes concedides ni les fotografies esgarrifoses que de tant en tan fan la volta al món són suficients per posar fi i remei a tanta indiferència. Europa els ha abandonat. Cal dir-ho i repetir-ho. Fins al cansament.

Un home honest, admirable, i una història impossible de reviure i percebre en tota la seva magnitud que Miquel Gorriz (direcció) i Xicu Masó (interpretació) –a partir de la molt bona feina d’Anna Maria Ricard (dramatúrgia i a adaptació)– han decidit portar a l’escenari. Un repte difícil i necessari que aquest tàndem infal·lible –recordem, entre altres excel·lents produccions conjuntes, La mel per exemple– supera amb escreix.

Masó, convertit des fa un temps en un magnífic narrador d’històries, protagonitza un monòleg que ens arriba fins al moll de l’os.

Amb tota aquella paciència, bonhomia i humanitat que busquem en un metge, Masó-Bartolo desgrana les vivències d’alguns dels refugiats, amb el suport escenogràfic de diverses imatges projectades, i les intercala amb les seves personals; petites notes d’humor i de tendresa que ajuden a destensar i amorosir la cruesa del relat i que, alhora, atorguen al protagonista una dimensió personal que reforça la més purament transmissora.

Però també Masó –actor i director de dilatada trajectòria– hi deixa la seva empremta i, com en altres ocasions, trenca la quarta paret per adreçar-se directament als seus convidats –nosaltres– per compartir-hi impressions i silencis, demanar-li excuses per les interrupcions que suposen les trucades contínues que rep... Els mostra la consulta, la ludoteca que hi han instal·lat, els papers que ha d’omplir malgrat estar barallat amb la burocràcia... i, per damunt de tot, aquest ventall indescriptible d’emocions que l’aclaparen i ennueguen a cada record, a cada vivència. Els espectadors, clavats a la cadira durant tota la funció, també necessitem uns segons per refer-nos i, després d’agafar aire, li dediquem un aplaudiment llarg, emotiu i agraït.