La Unió Europea —que no vol dir la gent d'Europa— sempre ha fet els ulls clucs a l'evidència. Es va retratar amb les guerres dels Balcans de finals dels anys noranta; s'ha posat ulleres fosques amb la repressió «erdogànica» de Turquia; ha fet l'orni amb la lluita d'Ucraïna; xiula i beu a galet quan li arriben les imatges més recents de Catalunya; i ha permès que les promeses fetes als refugiats se les endugués l'onada del mar, com molts dels cadàvers dels immigrants que engoleix.
Per això no ha d'estranyar que, a la Unió Europea, el testimoni del doctor Pietro Bartolo, que fa un quart de segle llarg que lluita a l'illa siciliana de Lampedusa intentant posar remei a la tragèdia dels refugiats que des de finals del segle passat arriben a l'illa, en ruta des de Tunísia, i amb un acord actual de retorn a Líbia, els soni a música de sirenes.
Pietro Bartolo, juntament amb la periodista Lidia Tilotta, va escriure la seva autobiografia («Llàgrimes de sal», Ara Llibres, 2017) basada en les experiències viscudes dia a dia en el seu ambulatori de Lampedusa. Això li ha permès explicar-se al món i fer-ho també a través del documental «Fuocoammare», dirigit per Gianfranco Rosi, i que va guanyar en la seva categoria l'Ós d'Or del Festival de Berlín.
L'actor Xicu Masó es va sentir cridat per la intensitat del relat del doctor Pietro Bartolo i s'ha posat a la seva pell, dins de la seva bata blanca, amb una adaptació dramàtica d'Anna Maria Ricart que sap transmetre la tragèdia de les vivències de Lampedusa sense fer que el drama pesi més que les confidències personals d'un metge que de jove anava a pescar amb el seu pare i que quan s'enyora mira el mar.
El relat —en clau de monòleg que Xicu Masó trenca amb unes trucades de mòbil o adreçant-se als espectadors— sap espigolar amb pessics de bonhomia, i a vegades també d'humor, aquelles imatges de la memòria que l'acompanyen des de sempre: els rescats diaris en alta mar, les esteses de cossos esgotats a la platja, la descoordinació entre competències marines que provoquen més d'un naufragi, el difícil contacte per raons de llengua amb moltes de les refugiades que arriben a l'ambulatori embarassades, moments de la relació familiar amb la seva dona i els fills, l'anècdota de com va poder fer carrera en una família humil de set germans o la impotència davant els cadàvers que han acabat surant al mar després de ser explotats per les màfies de les barcasses o les barques neumàtiques.
En una hora i quart, Xicu Masó —o si voleu, Pietro Bartolo— fa un recorregut per tot allò que envolta la crisi dels refugiats i que ell mateix anomena senzillament l'Holocaust del segle XXI. Darrere d'aquest Holocaust hi ha novament Europa. I Pietro Bartolo-Xicu Masó reben els catalans que el visiten a l'interior del seu ambulatori —escampall de joguines, peluixos i utensilis menuts perquè l'últim rescat era ple de criatures—, un ordinador amb les dades mèdiques dels rescats, un llapis de memòria on hi ha el dia a dia de la seva feina i que va servir de base per al documental de Gianfranco Rosi, un feix d'informes que algú reclama a l'altra banda del telèfon i una llicència en l'adaptació dramatúrgica que el fa més pròxim: «Vostès han patit un atemptat terrible fa poc a Barcelona... ja saben què és la tragèdia... la mort.»
El dia de la meva funció, el públic de l'Espai Lliure era majoritàriament jove. Perquè «El metge de Lampedusa» és un testimoni que connecta fàcilment amb l'esperit solidari, compromès i activista de bona part de la generació «teenager» actual. La generació que sí que estudia i sí que treballa i sí que observa atònita el món que li ha tocat viure lluny d'allò tan ideal que li havien promès que es trobaria. La vida del doctor Pietro Bartolo és el millor exemple de tenacitat i humilitat per combatre el fracàs de la falsa política d'ajuda als refugiats amb la qual s'omplen tant la boca molts dels governs europeus actuals. (...)
