Que el Liceu és un edifici conegut internacionalment però que molts catalans no hi han posat mai els peus es descobreix només passant pel vestíbul: molts fan fotos a les escales i se'ls nota amb una responsabilitat molt tendre d'ocupar un lloc que els semblava innaccessible. El monstre al laberint trenca aquest estigma. I el públic, quan surt, celebra l'espectacle i s'oblida de retratar la sortida amb els mòbils. El Liceu amb la direcció escènica (i escenografia) de Paco Azorín (Tosca) han vençut el monstre en aquests espectadors: l'esquerda a l'aparent mur mental de la gent creient que l'òpera és innaccessible, que el Liceu és només per a un perfil de persones, es trenca amb exercicis tant simples (i generosos) com aquesta funció. Falta que aquesta esquerda amplii el seu radi, any a any. Així se socialitza l'òpera.
El monstre al laberint és una peça pensada per a la participació amb no professionals. La va encarregar la London Symphony Orchestra (LSO), la Berliner Philharmoniker i el Festival d’Aix-en-Provence, al compositor Jonathan Dove. Al 2018, es va poder veure una versió al Grec, en què el pes de l'actuació era la coreografia comunitària de Constanza Brnčić. Ara, s'ha multiplicat la presència d'alumnes d'instituts i escoles i s'ha construït un espai que supera els límits de l'escenari. Perquè la platea forma part de l'espai gràcies a les projeccions a les parets. La Fura dels Baus ja va escampar kalaixnikovs a platea a Boris Godunov (Sala Gran TNC, 2018) generant la vulnerabilitat dels espectadors que van ser segrestats per un escamot ucraïnès. Ara, el públic pujat als amfiteatres veu l'acció i no en resulta afectada. Azorín ha volgut incloure en el mite de Teseu i el Minotaure la despreocupació d'Occident davant la desgràcia de les persones que moren provant de creuar el mar amb pasteres. L'heroi, aquest Teseu particular, vindria a ser un responsable d'Open Arms, que s'atreveix a lluitar (altre cop) amb el monstre de l'exclussió, que ignora que tothom ha de poder gaudir dels Drets Humans.
Per últim, "Creta, first". Una altra bona troballa (la més agraïda, segurament) és donar al governant de Minos una semblança i un caràcter molt similar a Donald Trump. Certament, l'obra s'havia d'haver estrenat l'any passat (la pandèmia, un altre monstre invisible) ho va impedir. Ara, fer aquesta caricatura farsesca enriola per ridícula. Tot i això, l'amenaça continua latent en part perquè hi ha molts seguidors seus capaços de fer barbaritats, com allò d'ocupar el Capitoli amb un barret de pells amb banyes. I amb unes banderes que remunten a una època en què a Amèrica es permetia l'esclavisme.
L'element de la passarel·la que pivota és prou suggerent i dona força recursos per a anar transformant l'escena. Cert és, però, que l'actuació dels alumnes queda sovint subordinada a aquest gran element i als personages i actors principals. En cap moment es pot llegir que la superació de l'adversari, del Minotaure, és a través de la força de tots, amb un Teseu capaç de motivar-los per treballar junts. Les cartes verdes que inunden el mar de la platea, acabaran en mil bocins, això sí, i es convertiran en un clam. Aquesta producció haurà escapçat, d'un sol cop, la por a l'òpera, la impunitat dels governants egocèntrics i, sobretot haurà escurçat una mica la distància entre els exiliats que salpen al mar i els ciutadans d'Europa que assumeixen la responsabilitat moral i social d'acollir-los. Només així el laberint serà un jardí on compartir les emocions i l'empatia.
