Paco Azorín és un mestre de l'escenografia, (contundent a L'enigma di Lea) que també s'encarrega de direccions d'escena. En aquesta repesca d'una producció del 2014, aconsegueix que els actors interpretin el seu personatge, més enllà de col·locar la veu per transmetre el màxim d'emoció. Fidel a la seva tradició teatral, pretén que tots els textos interpel·lin el pati de butaques. I per això, necessita tensar alguna idea que apropi la tragèdia, ambientada a la Roma del 1800, però escrita un segle més tard. El recurs ha estat , aquest cop, el poder polític de l'església. Perquè Scarpia és un devot creient però, que utilitza el seu poder pe a motius ben poc cristians. L'argument serveix quan es pensa amb el dissortat Angelloti, i fins i tot en Cavaradossi (insultat com a volterià, que prioritza la raó a la fè) i en Tosca (quan recrimina Déu que, perquè sent tant fidel, li exigeix uns sacrificis tant grans). Però, en realitat, el llibret que va musicar Puccini denuncia l'abús del Poder per part del Baró Scarpia, cap de policies. Ell mateix se sap capriciós fins a embogir pel cos de Tosca.
Azorín va voler jugar amb un gran element totèmic (la capella on s'amaga Angelloti fins que Cavaradossi el procura salvar) per a situar tot el drama. Scarpia posa setge al pintor (enamorat fidel de Tosca) en el darrere de l'església, on es veuen les masmorres i s'intueix la seva cambra on es permet fer de tot. Finalment, el tercer acte passa als soterranis de l'església, en la presó. Certament, és màgica la transformació a vista de l'espai escènic, fent-lo rodar com un mitjó. I mirant que tot tingui sentit. El lloc on executaran Cavaradossi i on arribarà el desesper de Tosca és un lloc elevat, sobre mateix de les voltes de l'església (ho ha de ser per exigències del guió). Però l'accés per part dels intèrprets és difícil i s'aventura, fins i tot, perillós. Molt complicat per als Cavaradossi poder emocionar amb una última ària, quan ha de vigilar en caure bé cap enrere per no lesionar-se.
La segona sessió de l'Under35 repeteix l'èxit d'I puritani. Es percebia pels aplaudiments i salutacions finals, com els mateixos intèrprets havien disfrutat d'un assaig general amb un públic entregat (ni una pantalla de mòbil il·luminant mentre hi havia la funció) i que, rebia totes les indicacions amb satisfacció. Sobre l'explicació de la sinopsi, es va evitar l'spoiler de l'anterior edició, plantejant tres possibles finals de l'òpera. Es veu que el director musical, John Fiore, els va fer broma que els examinaria a final de la funció. Riures de les primeres files de platea que van entendre la ironia. Un bon rotllo que rejoveneix i dona un aire fresc a un pati de butaques, habitualment, cobert per cabells canosos (o calbs). Aquest cop, érem l'excepció! Hi ha públic jove que té paciència per l'òpera i que sap aplaudir les àries (sobretot la de Tosca, contrariada a la cambra d'Scarpia). Les simpàtiques samarretes "Verdi no és només un carrer") serveix per als acomodadors i demés gent del Liceu. Els espectadors lluïen amb un vestuari afí al vellut de'n Perejaume.
