El número tres és perfecte per a Tosca. Tres escenaris en la Roma del 1800, tres personatges principals (Tosca, Cavaradossi i Scarpia) i les tres regles del teatre clàssic –acció, espai i temps– sorprenentment implícites en una obra que inaugura el segle xx. Paco Azorín ha volgut transportar aquesta idea a una altra dimensió. La seva posada en escena –dominada per un gran retaule d’aclaparador realisme– recorre tres segles (el de la trama, el de la creació de l’òpera i el del públic) per mostrar tres nivells de lectura de l’òpera de Puccini, un per acte. La seva Tosca comença com una peça realista, evoluciona envers una esfera simbòlica i acaba amb una visió metafòrica d’aquesta història de passions. Escenaris per a qualsevol mena de passió de la contradictòria naturalesa humana, des de l’amor al poder, sempre expressada amb vehement violència.
Melodramma en tres actes. Llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica sobre el melodrama La Tosca de Victorien Sardou (1831-1908). Música de Giacomo Puccini. Estrenat el 14 de gener de 1900 al Teatro Costanzi de Roma (actual Teatro dell’Opera). Estrenat al Gran Teatre del Liceu el 30 de març de 1902. Darrera representació al Gran Teatre del Liceu, el 21 de juny de 2004. Ara es presenta una nova coproducció amb l'acord del Liceu i el Maestranza de Sevilla.
Fins ara sempre veiem Paco Azorín a través de les escenografies i de les atmosferes creades amb la il·luminació. Amb el shakespearià Julio Cesar es va descobrir com a director d’escena i amb Tosca s’estrena ara al Liceu ni més ni menys que com a director d’òpera.
No és fàcil muntar un clàssic de l’òpera: sovint el públic se’l coneix tant que fins i tot sap com “ha de ser” i com s’hauria de muntar. Azorín ha volgut respectar a aquests espectadors, sobretot en el primer acte, el més convencional del muntatge, que a poc a poc es va carregant de simbolisme (espectacular gàbia on Cavaradossi és tancat entre la resta de presoners) fins arribar a un tercer acte on plàsticament reconeixem a l’Azorín dels escenaris teatrals: el gran retaule del primer acte apareix ensorrat a terra i serveix de passarel·la per a que Tosca es llenci al buit amb un salt físicament molt ben resolt.
Destaca una Sondra Radvanovsky especialment brillant com a víctima del xantatge d’Scarpia, interpretat per un incommensurable Ambrogio Maestri. Lascívia, corrupció i sacrilegi en la millor escena d’aquesta òpera (amb el hit "Vissi d'arte") que funciona en el seu conjunt com sempre ha funcionat. Puccini mai falla per al gran públic i tampoc en aquesta ocasió.
