Tosca

Òpera

informació obra


Autoria:
Giacomo Puccini
Direcció Musical:
Paolo Carignani
Direcció:
Paco Azorín, Albert González
Escenografia:
Paco Azorín
Vestuari:
Isidre Prunés, Lluna Albert (2019)
Il·luminació:
Pascal Mérat
Producció:
Gran Teatre del Liceu, Teatro de la Maestranza (Sevilla)
Interpretació musical:
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Intèrprets:
S. Radvanovsky/ M. Serafin/ / F. Cedolins (Tosca), R. Massi/ J. de León/ A. Kim (Cavaradossi), A. Maestri/ S. Hendricks/ V. Vitelli (Scarpia), V. Baykov/ A. Guerzoni (Angelotti), V. Lanchas (Sagristà), F. Vas/ J. M. Zapata (Spoletta), M. Esteve (Sciarrone), D. Darlev i P. Palloni (carcellers), E. Copons/ (pastor), L. Monastyrska/ T. Serjan (Tosca 2019), J. Tetelman/ R. Aronica (Cavaradossi 2019), E. Schrott/ L. Gallo (Scarpia, 2019), S. Palatchi (Angelloti, 2019), E. Martinez-Castignani (sagristà, 2019), F. Vas (Spoletta, 2019), J.R Olivé (Sciarrone, 2019), M. Pujol (carceller, 2019), I. Ballesteros (pastoret, 2019), Cor del Gran Teatre del Liceu, Cor Infantil Amics de la Unió
Dramatúrgia:
Albert González
Sinopsi:

El número tres és perfecte per a Tosca. Tres escenaris en la Roma del 1800, tres personatges principals (Tosca, Cavaradossi i Scarpia) i les tres regles del teatre clàssic –acció, espai i temps– sorprenentment implícites en una obra que inaugura el segle xx. Paco Azorín ha volgut transportar aquesta idea a una altra dimensió. La seva posada en escena –dominada per un gran retaule d’aclaparador realisme– recorre tres segles (el de la trama, el de la creació de l’òpera i el del públic) per mostrar tres nivells de lectura de l’òpera de Puccini, un per acte. La seva Tosca comença com una peça realista, evoluciona envers una esfera simbòlica i acaba amb una visió metafòrica d’aquesta història de passions. Escenaris per a qualsevol mena de passió de la contradictòria naturalesa humana, des de l’amor al poder, sempre expressada amb vehement violència.

Melodramma en tres actes. Llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica sobre el melodrama La Tosca de Victorien Sardou (1831-1908). Música de Giacomo Puccini. Estrenat el 14 de gener de 1900 al Teatro Costanzi de Roma (actual Teatro dell’Opera). Estrenat al Gran Teatre del Liceu el 30 de març de 1902. Darrera representació al Gran Teatre del Liceu, el 21 de juny de 2004. Ara es presenta una nova coproducció amb l'acord del Liceu i el Maestranza de Sevilla.

Crítica: Tosca

11/03/2014

Una poderosa Tosca

per César López Rosell

Abordar una nova producció de Tosca és sempre un repte de considerables proporcions. És el problema d’enfrontar-se a un mite del repertori de Puccini, al qual han donat vida a l’escenari cantants de referència que són a la ment de tots. Això pesa, i molt, a l’hora de valorar els repartiments que recreen el triangle de passions d’aquest melodrama. I l’estrena al Liceu no en va ser una excepció.
 Noms com Callas, Tebaldi o Caballé seguien presents en el record del afeccionats però el fet que fos Sondra Radvanovsky la designada per encarnar Floria Tosca aclaria molts dubtes. La intensitat dramàtica d’aquesta gran soprano lírica va tornar a brillar al Gran Teatre del Liceu després de la seva inoblidable actuació com a Aida.
 El bellíssim timbre de la seva veu carnosa, el control del fiato i el seu domini de les dinàmiques va deixar la impressió que aquest personatge obté amb ella una altra dimensió. Llargament aclamada després de la seva versió de l’ària Vissi d’arte, va recollir al final els més entusiastes bravos d’una sala entregada. La seva va ser una actuació sense fissures, amb impressionants aguts tant en solitari i cantant des de terra sense problemes com en fases com la del duo Oh dolci mani.
 El lasciu, pèrfid i inquisidor Baró Scarpia va trobar en l’imponent baríton Ambrogio Maestri el malvat ideal. Sinuós, greixós i amo d’un sòlid i segur timbre va destacar també per la seva poderosa presència escènica. El canari Jorge de León, un tenor líric d’aires italians, va superar amb nota la papereta de substituir Riccardo Massi. Va ser per a ell la seva posada de llarg al Liceu després de dues aparicions més al teatre. Va lluir bons aguts en les dues àries estel·lars, Recondita armonia, al principi, i la dramàtica E lucevan le stelle i tot i que pot millorar, va ser molt aplaudit.
 La direcció musical de Carignani, salvant algun moment en què l’orquestra se sobreposava en excés als cantants, va ser bona i el fosc muntatge entre realista, expressionista i simbolista d’Azorín va tenir els seus alts i baixos: un bon primer acte, un segon una mica confús i molt físic i un bon final amb Tosca llançant-se al buit arran de la mort de Cavaradossi. Però els protagonistes es van sentir còmodes en un muntatge que va satisfer les expectatives del públic.