Ningú vol celebrar la mort. Però fer-ho completa la cinquena fase del dol (que tant bé exposava Cinco tonos de color azul), la de l'acceptació. La companyia La Danesa ha agafat el text, en cru, de l’escriptor americà William Kotzwinkle i l'ha pujat a l'escenari amb delicadesa i palpant la rugositat de la caixa feta de pi, de la poca sociabilitat entre els veïns d'una zona remota boscosa. Com a Canto jo i la muntanya balla la Natura s'intueix a escena i serveix per qualificar els estats d'ànim i les reaccions tosques d'una situació real. Si Llibert o Una gossa en un descampat abordava el dolor des del punt de vista de la mare, ara s'hi endinsa a través del paper del pare: De sentir el patir durant el part de la dona i estimar-la fins a la sublimació a comprovar com el fill no és capaç d'emetre cap so. D'haver de consolar la mare sense entendre com, ell mateix ha de superar una mort que ni imaginaven. De resoldre els tràmits burocràtics i pujar a la planta de Maternitat on hi ha una mare però han perdut la criatura.
La Danesa va guanyar el Premi Quim Masó amb aquest projecte i, després d'estrenar-se al Teatre de Salt, fa temporada a la Sala Petita del TNC. Aborden la situació des de la narració quasi cronològica (la platea es converteix en el lloc de celebració del funeral i des d'on es narra, de principi a fi, la mort perinatal. Amb la sensibilitat d'un escultor que treballa la fusta. Amb la precisió d'una operació quirúrgica. Amb la mirada perduda dels que el destí els hi ha tret un desig que esperaven i anunciaven, des de feia mesos). Enterrar-lo al bosc és la forma més natural d'acceptar aquesta mort. Com a Quanta, quanta guerra, la por dels animals carronyaires per part dels que han criat la criatura morta, remou una angoixa que poua més en el seu dolor.
El que tenia to de monòleg (l'autor va escriure-ho a raig, tancat a la cabana per ofegar el seu dolor per la mort d'un fill) hi afegeix la veu de la mare (interpretada per una introspectiva Júlia Santacana)(que facilita la representació de les diferents escenes i ensenya la profunditat del dolor que se suma a la del company) i la del veí Bent (Albert Mora, que es manté distant en un segon pla, sempre amatent a a ajudar, a posar música que faci menys dura la càrrega a narrar). Francesc Cuéllar és el protagonista. Però és bo que es deixi ajudar pels altres dos, desmuntant el mòbil i construint la caixa o picant el clot on es vol enterrar. El que podria semblar una mirada homocèntrica, es disgrega amb aquestes altres mans, que mantenen una contenció i un ritme pausat en la parla, com afectada per algun tranquil·litzant.
La peça es tanca amb un focs que il·lumina el mòbil. Sens dubte, és la representació del desig, de la criatura que han estat esperant. Marca el volum del que ja no serà, que es podrirà als peus del riu, sota de la neu. Integrar el cos al la Natura és convidar-lo a compartir una vida que serà de la comunitat i de cada individu que viu sotmès a les inclemències del temps. Durant la celebració, amenaça tempesta. Però saben que tornarà la primavera. L'exuberància de la natura no els farà oblidar el seu hivern, una pèrdua amb la que hauran de conviure-hi. Fins que la llum s'apagui definitivament.
