El quadern daurat

Teatre

informació obra


Autoria:
Víctor Català (Caterina Albert)
Direcció:
Carlota Subirós
Intèrprets:
Guillem Barbosa, Javier Beltrán, Mia Esteve, Montse Esteve, Jordi Figueras, Nora Navas, Marta Ossó, Fèlix Pons, Vanessa Segura
Adaptació:
Carlota Subirós
Dramatúrgia:
Ferran Dordal i Lalueza
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Marta Rafa
Caracterització:
Marta Rafa
Il·luminació:
Carlos Marquerie
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Daniel Lacasa
Ajudantia de direcció:
Raquel Cors
Assesoria de moviment:
Laia Duran
Sinopsi:

A El quadern daurat, Anna Wulf, de soltera Anna Freeman, intenta contenir el caos de la seva ànima i la sensació d’estar a punt de fer-se trossos tot anotant el que li passa en quatre quaderns diferents. Al quadern negre escriu sobre la seva activitat com a novel·lista, rememorant les experiències vitals d'infantesa i joventut a Rhodèsia (l'actal Zimbàbue), que són el material de la seva escriptura (les “Fonts”) i ironitzant sobre els avatars de la seva obra en la indústria editorial i televisiva (els “Diners”). El quadern vermell recull la seva angoixada militància al Partit Comunista, just en els anys que la mort de Stalin permet que comenci a sortir a la llum la barbàrie del seu règim i en què l’omnipresent amenaça nuclear oprimeix qualsevol somni de futur. El quadern groc és l’esborrany d’una nova novel·la, que recrea la seva pròpia vida amorosa, marcada per un compromís radical amb la llibertat sexual. El quadern blau és un diari del procés de piscoanàlisi que duu a terme amb la terapeuta que, amb estima i burla alhora, anomena Mare Sucre. L’Anna és una consciència descarnada i hipersensible que intenta aferrissadament deixar constància de com viu i com pateix i què desitja tota una generació.

Carlota Subirós Bosch

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: El quadern daurat

16/10/2020

Un quadern daurat per ordenar el caos existencial

per Andreu Sotorra

És la primera adaptació teatral que s'ha fet de la novel·la «El quadern daurat» de la Nobel de Literatura Doris Lessing (Kermanxah, Pèrsia, 1919 − Londres, 2013) i ha estat la directora Carlota Subirós qui n'ha fet una adaptació que ha ordenat, sintetitzat i dotat de rigor dramatúrgic les prop de mil pàgines de l'original. El personatge d'Anna Wulf —l'alter ego de Doris Lessing— ha estat interpretat per l'actriu Nora Navas que, juntament amb Mia Esteve (en el personatge de Molly, una actriu amiga d'Anna Wulf, amb matrimoni trencat com ella), són les dues estrelles que il·luminen un espectacle de primera línia, probablement l'aposta més forta de la passada temporada del Teatre Lliure que lamentablement va haver de ser cancel·lada arran del coronavirus només una setmana després d'haver estrenat i haver pogut oferir quatre úniques funcions perquè entremig la companyia es va apuntar a la vaga feminista del 8-M. I és que la mateixa Doris Lessing s'hauria aixecat de la tomba si no ho haguessin fet amb una obra com la seva que té tots els colors del feminisme empeltats!

La reposició actual —que la torna a enxampar amb una nova onada de restriccions sanitàries— queda reduïda ara a dues hores perquè les mesures preventives pel coronavirus impedeixen un intermedi amb excés de moviment dels espectadors, el cinquanta per cent de la sala. I també hi ha un petit canvi de repartiment: l'actriu Carlota Olcina substitueix Marta Ossó i l'actor Marc Tarrida substitueix Guillem Barbosa.

L'obra mostra el caos existencial que reflecteix l'autora Doris Lessing en la novel·la homònima («The golden notebook», 1962) des de la seva mirada de dona lliure, tant de caràcter feminista, deia, com femenina. El personatge d'Anna Wulf escriu sobre ella mateixa, la seva infància, la seva joventut després del trasllat a Rhodèsia del Sud, la seva vocació d'escriptora, la seva vinculació política al comunisme i la seva dedicació social.

«El quadern daurat» en realitat són quatre quaderns: el «negre» (el de la seva activitat literària inicial abans i després de la Segona Guerra Mundial); el «vermell» (el del seu pas pel Partit Comunista de mitjan segle XX fins que se n'aparta defraudada de la línia política); el «groc» (que torna a la literatura amb l'esbós d'una futura novel·la sobre la vida amorosa) i el «blau» on s'autoimposa una mena de psicoanàlisi amb una terapeuta a qui anomena irònicament Mare Sucre (interpretada per Montse Esteve).

Aquestes quatre parts o quatre colors són presents en la posada en escena de l'adaptació de Carlota Subirós, que situa igualment l'acció a la dècada dels anys seixanta. La directora els fa servir per saltar dins la trama de l'un a l'altre i l'espai escènic de l'escenògraf Max Glaenzel es tenyeix de cadascun dels colors.

Inevitablement, quan es parteix d'una base literària d'un miler de pàgines —Doris Lessing era una autora de màxims— l'adaptació dramatúrgica ha de fer mans i mànigues per extreure'n el sentit i el color i també la intenció i no semblar el mateix text literari. Feina difícil i meritòria si s'aconsegueix situar els espectadors fora de les entrelínies originals per recrear-ne una mirada nova i també si es recorre a destensar les situacions amb un cert aire corrent d'humor, sempre que és possible.

Però si aquest és el risc dramatúrgic, el resultat queda compensat amb la força expressiva del conjunt actoral, del qual destaquen com ho farien en un ring com si fossin bones amigues les actrius Nora Navas (Anna Wulf) i Mia Esteve (Molly).

El personatge principal creat per Doris Lessing reflexiona sobre qüestions sense data de caducitat: el matrimoni, el masclisme, la guerra, la violència, el desencant de la revolta... Doris Lessing s'anticipa anys llum a qualsevol mirada que a hores d'ara encara s'anomena “progressista”. Anna Wulf (Doris Lessing) vol que es conegui per sempre com ha viscut i com ha patit. I aixeca la veu en nom d'una generació feminista que li agafaria el relleu uns anys després. (...)