El quadern daurat

informació obra



Autor:
Víctor Català (Caterina Albert)
Direcció:
Carlota Subirós
Intèrprets:
Guillem Barbosa, Javier Beltrán, Mia Esteve, Montse Esteve, Jordi Figueras, Nora Navas, Marta Ossó, Fèlix Pons, Vanessa Segura
Adaptació:
Carlota Subirós
Dramatúrgia:
Ferran Dordal i Lalueza
Escenografia:
Max Glaenzel
Vestuari:
Marta Rafa
Caracterització:
Marta Rafa
Il·luminació:
Carlos Marquerie
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Daniel Lacasa
Ajudant de direcció:
Raquel Cors
Assesor de moviment:
Laia Duran
Sinopsi:

A El quadern daurat, Anna Wulf, de soltera Anna Freeman, intenta contenir el caos de la seva ànima i la sensació d’estar a punt de fer-se trossos tot anotant el que li passa en quatre quaderns diferents. Al quadern negre escriu sobre la seva activitat com a novel·lista, rememorant les experiències vitals d'infantesa i joventut a Rhodèsia (l'actal Zimbàbue), que són el material de la seva escriptura (les “Fonts”) i ironitzant sobre els avatars de la seva obra en la indústria editorial i televisiva (els “Diners”). El quadern vermell recull la seva angoixada militància al Partit Comunista, just en els anys que la mort de Stalin permet que comenci a sortir a la llum la barbàrie del seu règim i en què l’omnipresent amenaça nuclear oprimeix qualsevol somni de futur. El quadern groc és l’esborrany d’una nova novel·la, que recrea la seva pròpia vida amorosa, marcada per un compromís radical amb la llibertat sexual. El quadern blau és un diari del procés de piscoanàlisi que duu a terme amb la terapeuta que, amb estima i burla alhora, anomena Mare Sucre. L’Anna és una consciència descarnada i hipersensible que intenta aferrissadament deixar constància de com viu i com pateix i què desitja tota una generació.

Carlota Subirós Bosch

Crítica: El quadern daurat

07/03/2020

Una paleta d'emocions més enllà del lila

per Jordi Bordes

Carlota Subirós supera la reivindicació (molt oportuna) de la reivindicació de la igualtat de les dones davant dels homes. Manté el quadre als anys 60, però bona part de les actituds es poden veure (i cal precupa-0'hi d'haver avançat tant poc) en l'actualitat. Lessing va reescriure's a partir d'aquesta novela dividida en quatre grans fonts, distribuïdes en els quatre quaderns: el negre (sobre la impùnutat blanca durant el colonialisme africà); el quadern groc (en el que prova d'estructurar la següent novel·la);el blau (reflexions en què es psicoanalitza els pensaments i les seves accions); i finalment, el quadern vermell (en què analitza el fracàs del moviment comunista i la reacció maccarthista americana). Lessing no en va tenir prou en ajuntar els colors primaris blau i vermell (que es converteix en el color lila). Per això va pujar l'aposta fins al color daurat, una mena d'exaltació de la humanitat, més enllà de gèneres i de jerarquies (també parla del colonialisme, de la depressió del fill de la Molly o de l’ambició de Richard, per exemple). Carlota Subirós ha sabut llegir bé aquesta mirada i ha bastit una xarxa obsessiva però entenedora dels personatges que es van creant d'una llibreta a una altra.

Un gran marc daurat empresona l’acció. L’espai, amb una simple i eficaç frontissa dona (o treu) aire, llibertat, poder, segons el cas i els protagonistes. Els telèfons ressonen apagats. I la finestra enigmàtica, mai no deixa entreveure res. Un finestral amb l'auricular al costat que recorda a La voix humaine, també de clam fosc i desesperat. La llum és tènue, com si les diverses trames d’El quadern daurat fossin vidres d’un calidoscopi que rodolen entre els miralls en un ambient lúgubre. La claustrofòbia ofega els personatges dels diversos quaderns de Doris Lessing. Amb molta intel·ligència, els personatges d’una llibreta es transfiguren en altres trames. En el fons, totes les reflexions i la narrativa escrita (en la peça, respira molt el to literari) conflueixen en la vida mateixa. Lessing reivindicava la seva llibertat de dona, per reflexionar sobre el que li preocupava. Com Subirós (Grrrls!!!, Una lluita constant), i tot l’equip, va molt més enllà del marc i el traspassa. La claustrofòbia en aquest immens cub canviant aclapara i commou el públic. La llum és interna. L'obra, vista en l'assaig general, llueix per una escenografia conceptual pe`ro encara necessita donar major més intensitats a determinats moments que haurien de ser còsmics (com el ball de Nora Navas) que, molt probablement aniran guanyant en força a mesura que vagi sumant-se les escenes. En la contenció, una fredor psicològica, que pot recordar a adaptacions de Subirós de clàssics com Sol solet (en contrast amb Maria Rosa) hi ha un excel·lent treball actoral interpretat per Guillem Barbosa, Javier Beltrán, Mia Esteve, Montse Esteve, Jordi Figueras, Marta Ossó, Fèlix Pons, Vanessa Segura (a més de Navas, com a magnètica protagonista).

L'obra adapta una novel·la de prop de 1000 pàgines. Gràcies a la trama, entre psicològica i cronològica, manté la tensió dels espectadors les prop de tres hores de muntatge. Un treball excel·lent a partir d'una novel·la exigent amb el lector i, ara, amb l'espectador. Però que es disfruta gràcies a la condensació de la trama i de les interpretacions.