El rey

informació obra



Text:
Alberto San Juan
Intèrprets:
Luis Bermejo, Guillermo Toledo, Alberto San Juan
Escenografia:
Teatro del Barrio, amb la col·laboració de Beatriz San Juan
Il·luminació:
Andrés Lima
Producció:
Teatro del Barrio
Autor:
Michael Pennington
Direcció:
Michael Pennington
Sinopsi:

Cinquè muntatge de Teatro del Barrio, companyia que planta cara a la realitat social i política d’Espanya amb la intenció de transformar-la des de baix. 

Sempre al caire de l’actualitat, aquí agafen com a pretext la figura de Juan Carlos I per plantejar una reflexió sobre la monarquia.

Rere la màscara del rei caigut, hi sobrevolen d’altres personatges de la història recent d’Espanya: Franco, Suárez, Felipe González… Un any després de presentar a Temporada Alta el judici Ruz-Bárcenas, ara, en clau de comèdia com a forma festiva de fer política, Teatro del Barrio esgrimeix la ficció contra la ignorància.

Crítica: El rey

08/03/2016

Âcida sàtira de la transició

per César López Rosell

Un avi assegut en una butaca i amb la mirada extraviada presideix l’escena. És el rei Joan Carles, vestit amb pantalons curts fins als turmells. Gesticula i baveja espasmòdicament mentre de fons ressona el discurs laudatori cap a la figura del seu successor, Felip VI. El personatge sembla no entendre res del que passa al seu voltant ni tampoc per què ha caigut des del cim al racó de l’oblit. Així comença a l’Espai Lliure El Rey, una àcida sàtira creada i dirigida per Alberto San Juan per a Teatro del Barrio que qüestiona el relat oficial de la monarquia i del seu rol en la transició. 

 La poderosa i bufonesca imatge que del monarca ofereix el genial actor Luis Bermejo situa immediatament el públic en el clima d’un relat que no serà, tot i això, el d’una burlesca caricatura del personatge, sinó que posarà l’accent en el paper de la institució en els anys de la dictadura i els del canvi de règim. A partir d’una estructura cronològica, que s’inicia en el final del regnat de Joan Carles, la trama fa un salt enrere en el temps per situar-se en els inicis de la trajectòria del personatge amb Franco i de com és utilitzat pel dictador per als seus fins. 

 En l’espectacle hi ha més preguntes que respostes, però en el fons sempre batega la reflexió de com el sistema imperant, hereu de la corrupció franquista, ha utilitzat la monarquia en el seu paper de mur contra qualsevol canvi estructural que perjudiqui els interessos del poder econòmic i polític. Encara que hi ha algun excés d’histrionisme en alguna de les imitacions, el muntatge no deriva cap a la grolleria. Al contrari, aconsegueix que esclati el riure per la identificació dels espectadors amb les pinzellades històriques esbossades, entre les quals no falten les de la dubtosa resolució de les fosques trames del 23-F, els GAL i la intervenció en la guerra del Golf. 

En el muntatge, llueix el treball en el perfil dels protagonistes. A més a més dels girs de Bermejo com el Rei, San Juan brilla encarnant, entre d’altres, un ben caricaturitzat Franco. Willy Toledo dóna una lliçó d’interpretació recreant amb breus cites els personatges que li toquen en sort, entre ells Puig Antich. Tots tres en tenen prou amb un gest o una frase ben col·locada per dibuixar Don Joan (pare de Joan Carles), Millán-Astray, Alfonso Armada, Carrero Blanco, Henry Kissinger, Adolfo Suárez, Felipe González i un llarg etcètera. Corinna, Botswana, Urdangarin i la infanta Cristina estan fora d’un relat que qüestiona la necessitat de tenir un rei i que mostra, amb intel·ligent teatralitat, el procés de com hem arribat fins a la situació actual després de 40 anys.