El silenci dels telers

Teatre

informació obra


Direcció:
Ferran Utzet
Intèrprets:
Maria Casellas, Andrea Portella
Dramatúrgia:
Anna Maria Ricart
So:
Guillem Rodríguez
Escenografia:
Martí Doy
Sinopsi:

La Pilar i la Carme van viure i treballar tota la vida en una de les colònies tèxtils que van florir, a finals del segle XIX, a les ribes dels nostres rius. Tot i que les colònies van anar tancant a partir de la dècada dels 80 del segle passat, la Pilar i la Carme, d’alguna manera, encara són allà. Amb elles, reviurem el dia a dia d’aquesta mena de món en miniatura que eren les colònies, tot resseguint els més de cent anys d’història que van transcórrer mentre encara funcionaven. Veurem passar la “Història” en majúscula mentre ens ocupem de les “petites històries” sovint oblidades o menystingudes, tot i que són imprescindibles per entendre realment una època. La Pilar i la Carme donaran veu, doncs, a les “petites històries” de les diferents generacions de dones que van ser el motor de les fàbriques i també de la vida a les colònies.
Inspirat en el libre d’Assumpta Montellà.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: El silenci dels telers

18/10/2020

Oportú fil des d’on estirar les veus anònimes

per Jordi Bordes

El treball d’El silenci dels telers es fa partint de la simplicitat de l’espai i la situació dels personatges. Com si unes treballadores del textil narressin el seu testimoni al peu de les històriques màquines de filar de les colònies tèxtils. És senzill, directe i efectiu.

A partir del llibre de testimonis d’Assumpta Montellà es va donant espai a capítols ben variats i a comportaments de les dones honestos, més o menys bel·ligerants amb els amos; sempre desconfiades de les intencions dels encarregats. Tot i que la majoria del dia a dia es narra a partir de dues protagonistes amigues, companyes i de pensaments ben oposats sobre els drets dels treballadors i les bondats dels amos, hi apareixen altres veus com la dona de l’amo, el mossèn, l’encarregat i alguns sindicalistes o filles petites. Hi ha un rosari de comportaments que sintonitzarien molt bé amb La maternitat d’Elna, Rastres-Argelers, o Winnipeg, per exemple. Petites històries de vida anònima, pujada dalt de l’escena que ensenyen la integritat d’unes dones que van patir unes situacions, avui difícils d’imaginar (com la impossibilitat de fer teatre, o anar a votar). Potser li falta una certa vinculació amb situacions que encara avui s'han d'aconseguir igualar, tant en l’àmbit familiar com en el social. El parlar dels personatges és central; dringaria preciós si es projectés l’accent de les comarques centrals, que era on es van prodigar aquest tipus de colònies. Però el codi funciona, igualment. Una de les troballes de la peça són les gesticulacions de les treballadores per fer-se entendre al peu dels telers (i com l'espectador pot seguir-ho llegint-los-hi els llavis o amb el text dialogat projectat a fons d'escena).

La dirección de Ferran Utzet és molt neta; no busca massa floritures. No li cal a una peça que ensenya tant els moviments per filar les màquines, escombrar la borra com escampar el fum que surt de la xemeneia i la neu que ho enfarina tot. Sense aprofundir en el drama, es percep la duresa d’aquelles treballadores i se sap trobar moments per a la disbauxa, el to còmic, sigui per fatxenderia de la dona de l’amo, sigui per la incredulitat de la noia mes agraïda a l’amo. Molt recomanable, més enllà d'un retrat de la vida a les colònies tèxtils, que encara guarden alguns brins de vida to ti que les fàbroques estiguin tancades de fa anys.