El somni d'una nit d'estiu. Dir. Joan Ollé

informació obra



Autoria:
William Shakespeare
Direcció:
Joan Ollé
Traducció:
Joan Sellent
Vestuari:
Míriam Compte
Intèrprets:
Joan Anguera, Mercè Arànega, Clàudia Benito, Dani Espasa, Pere Eugeni Font, Enric Majó, Lluís Marco, Xicu Masó, Guillem Motos, Carol Muakuku, Eduard Muntada, Rosa Muñoz, Doctor Soler, Victòria Pagès, Albert Prat, Laura Pujolàs, Oriol Tramvia, Pau Viñals
So:
Damien Bazin
Caracterització:
Núria Llunell
Ajudantia de direcció:
Iban Beltran
Escenografia:
Sebastià Brosa
Il·luminació:
Lionel Spycher
Assesoria de moviment:
Andrés Corchero
Sinopsi:

La comèdia més popular de Shakespeare és una de les més suggeridores aproximacions que ha ofert mai el teatre universal sobre la convivència ambivalent entre l’amor i el sexe, entre la família i el desig, que en el bosc extramurs dels somnis nocturns corren el risc de quedar atrapats entre els jocs endimoniats de les forces de la naturalesa, entre les arbitrarietats d’uns esperits arcaics que no tenen cap inconvenient a l’hora de capgirar les relacions humanes construïdes sota la llum del dia, encara que aquests desordres només tinguin lloc en la realitat esmunyedissa dels somnis.

La celebració del casament entre el duc d’Atenes i la reina de les Amazones és imminent. Tota la ciutat està de festa, excepte Hèrmia i Lisandre, dos enamorats que semblen condemnats a separar-se perquè el pare de la noia vol casar la seva filla amb un altre jove. La mateixa nit en què un grup d’artesans es reunirà al bosc per assajar una tragèdia en honor de les esposalles reials, la parella d’enamorats també s’endinsarà en aquests paratges per intentar fugir de les imposicions socials, però els seguirà Demetri, el pretendent oficial de la noia, que al seu torn serà perseguit per Helena, la seva antiga promesa que continua bojament enamorada d’ell. Mentrestant, el rei i la reina de les fades es barallen per un jove patge que cadascun vol al seu costat. L’enfrontament ferotge entre aquests dos esperits de la naturalesa provocarà el desconcert en el grup d’artesans, alhora que tindrà unes conseqüències incontrolables sobre les relacions dels quatre joves enamorats.

Tal com afirma Jan Kott, El somni d’una nit d’estiu és l’obra més eròtica de Shakespeare, un text d’una prodigiosa modernitat on la nit es mostra com la clau del dia, i provoca un violent contrast entre la bogeria amorosa, que allibera la nit, i la censura del dia, que obliga a l’oblit.


Crítica: El somni d'una nit d'estiu. Dir. Joan Ollé

03/12/2014

Discreta versió d'un clàssic per excel·lència

per Josep Maria Viaplana

En un format gran, i a la vista està, una bona producció, Joan Ollé encara un repte gens menor: tot i per passar per una obra lúdica, i no ser de les més valorades de Shakespeare, 'El somni d'una nit d'estiu' és una obra difícil d'afrontar, per les moltes facetes que té: els personatges màgics de la nit al bosc, les penes dels joves amants a qui no deixen aparellar-se amb qui ells trien, el joc d'equivocs de dues parelles joves que s'entrecreuen, la solemnitat de la cort de Teseu, la trapelleria d'un personatge únic com és en Puck, i l'entranyable amateurisme d'aquells que, tenint feines ben diferents, volen fer del teatre la seva vocació, si més no en hores de lleure.

La proposta compta amb tots els elements que cal per a aconseguir un gran espectacle: un elenc d'actors i actrius de primeríssim nivell, una producció summament acurada i espectacular que es permet un bosc que entra i surt en escena i un pianista en directe, un bon director d'actors i un text meravellós. Jo sempre faig broma amb aquesta mena de textos, els de Shakespeare, els de Molière, els de Goldoni, els de Lope, els de Lorca.... tot dient que, només que els actors els diguin correctament, ja l'obra funcionarà, perquè estan molt ben escrits.

Però és clar, un director que es preui, ha de fer la seva versió, especialment de l'autor anglès, tant més interpretable com poques indicacions de cap mena va deixar als seus textos, i que ha estat versionat fins a l'esgotament, especialment pels que més el mamen: els anglosaxons.

El cas és que gairebé mai en les nostres latituds s'interpreta prou bé a Shakespeare, i menys encara si es vol fer una versió 'diferent'.

Apart de les aportacions al personatge del Puck, amb la caracterització de la seva cara totalment blanca i una composició que recorda en algun moment al 'Joker' que Heath Ledger ens va regalar abans de morir a 'El caballero oscuro' (obscuro encara seria més glamurós) que va poc més enllà de la sorpresa inicial; la gràciosa, per natural i creïble composició de la 'companyia' que prepara la tragicomèdia de Píram i Tisbe i havent de destacar el Nicolau Troca, de Xicu Masó, i -cal dir-ho- la correcta composició del personatge d'Helena, interpretat per Laura Pujolàs... la sensació que ens queda és la d'un muntatge on la cosa no acaba d'anar cap a cap direcció concreta. Li falta la signatura d'un director que aplegui els molts talents que tenen els actors i actrius implicats, i composi una simfonia, si molt m'apures, més enllà fins i tot del text en qüestió (quan cal, és clar).

Tanta maquinària escènica, de vegades dóna la impressió d'obstaculitzar als intèrprets: de fet, algun dels vehicles reals usats dóna prou feina extra al Puck. Un té la sensació (vaig anar-hi el segon dia, tot s'ha de dir) de què les coses van arribar poc temps abans de l'estrena i els intèrprets encara estaven fent-s'hi. I sobretot, com ja he dit abans, la falta d'un sentit i una direcció clares quan els personatges anaven deixant anar els seus textos, de forma poc viva/sentida en força ocasions. I si això no fos prou, determinades brometes o 'picardies' que ocasionalment trufen l'acció, com si d'uns granets de sal i pebre es tractés, que un -segurament equivocat- interpreta com a un adob que es posa en un moment on aparentment cal alguna cosa més que el text del mestre anglès.

Ara bé, cal posar de relleu que moments com la nit dels quatre joves amants al bosc, especialment el sentit monòleg melodramàtic d'Helena, els minuts finals, amb la cort, els joves aparellats (per fi!) correctament i, sobretot, la fantàstica i 'desastrosa' funció dels artesans-actors i el tancament tan ben trobat de tot l'elenc al carro de comèdies i el Puck fent el monòleg final, com a mínim contribueixen a elevar la nota i dur-se un bon regust al marxar del teatre.

Dit això, i tot i que en moltes ocasions aquesta obra pot ser considerada plenament adient per a públic adolescent, penso que la versió present no ho és gaire.

Trivial