Segurament el retrat d'un grup aristocràtic, el seu ascens i la seva davallada, han estat prou retratats de mil maneres i en unes èpoques o d'altres, però el mèrit és cóm explicar.ho per què captivi a l'espectador. I aquí Llácer i companyia ho aconsegueixen amb escreix, segurament a l'altura de la versió que fa anys va dirigir Mario Gas, amb Montserrat Carulla com a matriarca encarregada de cuidar als seus fills, i a la vegada dominar.los i fer el que vulgui amb ells.
Per això, Llácer i el seu equip han optat per respectar les èpoques en què es basava l'obra original, li donen algun toc personal, no gens trascendental, però introdueixen tres elements que eleven “El temps i els Conway” a la categoria de gran obra que en molts moments sacseja l'espectador i fa que acabi aplaudint i de forma unànim un espectacle magnànim, digne de la Sala Gran del TNC.
I en concret aquest últim factor, la Sala Gran, és el factotum que s'ha aprofitat al màxim per aconseguir elevar a la categoria de sublim gràcies a la gran utilització i l'exhibició de l'escenografía. Poques vegades s'haurà amortitzat tant l'espai i poques vegades l'espectador haurà vist com entren i surten dos decorats absolutament espectaculars que obeeixen a dies èpoques ben diferents: la del final de la Primera Guerra Mundial, amb l'optimisme per bandera i l'ascens de la família, i que apareix en el primer i tercer actes; i un altre ben fosc (segon acte) que correspon al mal que ha fet la Segona Conflagració Mundial i la crisi dels anys posteriors que han deixat, entre altres coses, els Conway arruinats econòmicament...i familiarment.
Es l'escenografía de Marc Salicrú una de les grans triomfadores de l'obra, que deixa l'espectador bocabadat al inici, i el remata en un sprint final emotiu i emocionant alhora.
Parlàvem del pas del temps fa un moment: és aquest el segon element triomfador de l'obra de J.B. Priestley. Passem d'un primer acte eufòric per la família, que celebra una festa (gairebé infantil) plena de jocs i homenatges al teatre (fins l'aparició de la mare), a un segon acte on tot allò ha desaparegut, on hi ha hagut la davallada i ja sabem cóm acaben els personatges. Tot això per tornar, en el tercer acte, a una continuació del primer, on sabrem per què aquella família ha acabat d'aquella forma.
Aquesta obra tampoc no seria el que és sense un gran repartiment, compensat i coral. Hi han grans noms del teatre, però les grans figures no volen brillar més que les altres, sinó que estàn totes al mateix nivell, encara que evidentment, opinió personal, unes brillen més que les altres. Començant per la mare, omnipresent Màrcia Cisteró, un cop més genial en el paper més compromès de l'obra, que ella borda. Vídua, amb quatres filles i dos fills, sinònim del tirar endavant ella sola per tirar endavant la família, però també amb els seus aspectes negatius, com ara els canvis d'humor i el favoritisme per algun dels fills, menyspreuant algun altre. L'egolatría defineix aquest complex personatge que la Cisteró arrodoneix de manera formidable. Al costat d'ella, noms com els de Mar Ulldemolins o Biel Durán brillen a gran altura, però no podem oblidar als demés. El mèrit és que tots mantenen un nivell elevat dins d'una obra que requeria de forma imprescindible un treball en quip.
Aquests tres elements, doncs, ajuden a que “El temps i els Conway” es vegi amb interès, es segueixin els camins dels diferents membres de la família (i també dels externs, o aquells que volen entrar a la família, o aquells que entren i quan ja ho tenen tot, surten sense ajudar la resta en època de vaques flaques). Un espectacle digne d'una Sala tan gran que en aquesta ocasió sí pot gaudir-se'n plenament.
