Temps d'entreguerres del segle XX. Temps convulsos. Temps també dels Conway. Però malgrat això, l'escriptor i dramaturg J. B. Priestley (Manningham, Bradford, Regne Unit, 1894 - Stratford-upon-Avon, Regne Unit, 1984), autor de l'obra «El temps i els Conway», fa que el record de la Primera Guerra Mundial i l'evidència del que serà la Segona Guerra Mundial només hi ressonin en la llunyania, com un teló de fons.
Són al 1919, “La guerra s'ha acabat”, criden enjoiades les filles de cals Conway. I tot és una festa. Una festa d'aniversari dels vint anys d'una de les filles de la casa. Disfresses, cants, alegrois i esbojarrament. Un esbojarrament que empelta tot el primer acte, i que s'esborra, com si un núvol fosc de tempesta planés sobre els Conway en el segon acte, vint anys després, i que recula al 1919 per visionar la realitat del futur que els espectadors ja han viscut amb la caiguda de les il·lusions, de les ganes de viure, del benestar de la posició dels Conway.
Del 1919 al 1939, gairebé un quart de segle de daltabaixos socials i polítics arreu d'Europa amb les seqüeles del llast de la Gran Guerra, la inflació que arruïna mig continent, el crac borsari de Wall Street del 29, la guerra civil espanyola i l'ascens del feixisme, capitalitzat pel règim nazi. Temps d'entreguerres, sí. Però també temps de confrontació social, de dues maneres d'entendre el futur i el desig d'un món millor.
Tot això, subtilment, és el que reflecteix J. B. Priestley en el món tancat de la mansió de cals Conway, regit per la matriarca, viuda, envoltada de les quatre filles i els seus dos fills. Tot un quadre familiar que perfila amb paleta de colors les múltiples cares de la societat d'un temps de revolta, d'enfonsament i de reconstrucció.
Hi ha moltes maneres d'acostar-se a «El temps i els Conway», un clàssic universal que en català s'havia deixat en repòs trenta anys després de la versió que va dirigir Mario Gas al Teatre Condal el 1992 amb Montserrat Carulla en el paper de la senyora Conway.
La mirada que hi ha fet Àngel Llàcer, com a director, fa un salt tant espectacular com agosarat a totes les anteriors. Els temps, com el temps dels Conway, han canviat. El teatre, també. Poques vegades es treu tot el profit que es pot treure de les possibilitats tècniques que permet l'escenari de la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya com s'ha fet en aquesta ocasió en què la sumptuosa escenografia creada per Marc Salicrú agafa vida des del primer moment, com si fos un personatge més d'«El temps i els Conway».
Sense desvelar com ho fa, només cal dir que els espectadors viuran els canvis sorprenents des del primer esclat fins al final i que és la mateixa escenografia la que transporta al present, al passat i al futur dels Conway en una explotació artística de la “gran maquinària” que s'afegeix al joc del teatre dins el teatre, sense prescindir de l'estol de tècnics —atenció a les veus de regidoria i al canvi d'època a ull nu—, i aconseguint, acompanyat de la banda sonora de Manu Guix i de la il·luminació del mateix Marc Salicrú, una atmosfera gairebé cinematogràfica finalment en 3D.
Àngel Llàcer ha optat per no contemporanitzar la caracterització dels personatges. Ho hauria pogut fer perquè l'obra, en aquests moments també convulsos a Europa, s'hi adaptaria perfectament. Però ha preferit no moure's del període marcat per l'autor. I el vestuari, l'attrezzo, la decoració i la manera de viure la vida no escatimen el clixé heretat dels anomenats “feliços vint” ni el clixé que els contradiu de la frustració dels convulsos anys trenta.
Per això «El temps i els Conway» del director Àngel Llàcer arrenca amb un excés d'alegria espaterrant més semblant a una festa de disfresses que no pas a una festa d'aniversari, amb l'entrada de la germana més petita per la platea, amb la remenadissa del bagul de roba vella, amb les entrades i sortides cap a un saló posterior que no es veurà mai i que és on se celebra la festa amb música i representacions improvisades.
L'alegria espaterrant es modera quan fa l'entrada la matriarca Conway, una fita —per no dir un abans i un després— que ha marcat la prou reconeguda trajectòria de l'actriu Màrcia Cisteró que manté amb fermesa les pujades i baixades de la senyora Conway, les seves diatribes, les seves preferències per cadascuna de les quatre filles i els dos fills, la seva llengua esmolada i el punt de cinisme, amb geni i figura, malgrat l'enfonsament.
El director Àngel Llàcer ha aconseguit un repartiment compacte de deu intèrprets sense que cap d'ells estigui fora del seu paper ni el faci trontollar. Els ha matisat un a un en un acurat treball d'actors que ha acompanyat també amb l'ajudantia de direcció d'Enric Cambray. I els ha fet brillar com el xarol de l'època en cadascuna de les escenes que gairebé tots ells protagonitzen.
Des de la mirada il·lusionada de la filla Hazel pel seu futur (l'actriu Júlia Bonjoch), fins a la mirada idealista de la mestra d'escola de la famíla, la filla Madge (l'actriu Mar Ulldemolins), a la bogeria juvenil de la filla Carol (l'actriu Roser Vilajosana), a la contenció i el do visionari de la filla Kay (Bàrbara Roig, que fa aquí un salt com a actriu que li augura a partir d'ara un futur prometedor).
Els dos fills són Alan, el gran (interpretat per Biel Duran, que dóna el caràcter conformista que l'autor atorga també al personatge, però aquí de cap manera prescindible del conjunt), i Robin, el fill petit, el que ha tornat de la Gran Guerra, el preferit de la mare, el que desencadena també part de la caiguda benestant de la família i que interpreta l'actor Carles Roig amb un matís ben diferenciat entre el que és el jove Robin del 1919 i el que és el Robin de vint anys després.
Hi ha tres personatges aliens a la família Conway que tenen, com tots els altres, el seu rol important: Joan Heldford, la noia que acaba amb Robin en un matrimoni si no trencat com a mínim esquerdat i que interpreta l'actriu Júlia Truyol amb la garantia que aporta la seva consolidada trajectòria. I encara hi ha l'actor Albert Triola, l'advocat o assessor frustrat de la senyora Conway, Gerald Thornton, que és com una mena d'observador dels encerts i els desencerts dels Conway.
Finalment, l'actor Ferran Vilajosana és el nouvingut a la casa, Ernest Beevers (convertit en marit de la filla Hazel), un personatge que va arribar el 1919 amb dos penics a la butxaca i que acaba a tocar del 1939 folrat de milers de lliures i que és el reflex de les ambicions, les contradicions i l'evolució social de segons quins personatges reals de l'època, caracteritzat amb unes ulleres de vidres senzills dels anys trenta, un bigotet à la page i un cop de taló germànic quan s'acomiada de la senyora Conway, després de la bufetada que ella li ha propinat. Sovint, sense gaires paraules, també es pot entendre la història.
Aquesta recuperació d'«El temps i els Conway» ha estat també una oportunitat per disposar d'una nova traducció de Joan Sellent, recentment distingit amb el Premi d'Honor de la Crítica per la seva extensa trajectòria en versions teatrals. Els Conway, prou universals des del seu racó allunyat de Londres, són una mica més catalans quan parlen amb paraules de Joan Sellent.
El muntatge compta amb fugaços moments musicals que, de la mà compositora de Manu Guix, creen algunes escenes que, potser per fer honor a J. B. Priestley, marquen aquell to d'enjòlit cinematogràfic que esmentava al principi. I si l'arrencada de l'obra ja és un plaer estèticament visual per als espectadors, amb el joc escenogràfic, la sortida fins al fosc final encara es guarda l'última sorpresa plàstica i volgudament esperançadora, fugint de la desolació que el mateix autor J. B. Priestley va deixar com a llegat als seus particulars Conway.
«El temps i els Conway» és un “xoc de futurs”. I manllevo aquí el títol d'una minisèrie estrenada recentment, de producció francoalemanya, en clau de docuficció, vuit episodis d'una hora (es troben a Filmin), que mostra precisament quan, com i per què van ser, aquells temps d'entreguerres, temps convulsos, sobretot a Europa. Els mateixos temps convulsos que fan esclatar els Conway en mil bocins. (...)
