Quan “Time and the Conway” es va representar per primer cop a l’estat espanyol en plena postguerra i cinc anys després de la seva aclamada estrena londinenca , el molt popular director teatral i traductor Luis Escobar li va posar el títol de “La herida del tiempo”. I tan encertat va semblar aquell títol (de fet, ho era de debò) que la versió en llengua castellana de l’obra , convertida ja llavors en tot un clàssic del teatre anglosaxó del segle XX, el va conservar durant dècades: com a mostra, només us cal revisar el d’altra banda notablement ben interpretat enregistrament del text realitzat pel mític programa de Televisió Espanyola Estudio 1 l’any 1967, que trobareu al servei a la carta de la cadena . I ja que hem entrat en matèria televisiva i que la petjada deixada per l’extraordinari muntatge català de l’obra, admirat pel mateix Àngel Llàcer i dirigit per Mario Gas (aquest cop, amb el seu títol original ja recuperat), resulta una referència inexcusable, aquest és també un bon moment per recordar-li a qui no l’hagi vist mai o a qui vulgui revisar-lo que el trobarà alhora sense problemes a TV3 . I fins i tot si sou poc receptius a això de veure teatre filmat tot perdent així quelcom de l’essència mateixa de l’acte teatral, podreu apreciar la qualitat del seu memorable repartiment , la precisió amb la qual Gas s’endinsa pel premonitori túnel del temps amb doble direcció proposat per J. B. Priestley, i l’austera bellesa d’una escenografia del gran Ezio Frigerio que resulta alhora diàfana i inquietant; una escenografia amb quelcom irrealment abstracte que visualitza la ferida del temps tot obrint esquerdes a les seves parets.
El temps , els seus estralls i estranys giravolts, la forma com aquest s’anticipa presentant-se com a premonició sovint onírica, o la forma com aquest ens colpeja provocant-nos el desconcert que origina la sensació d’haver viscut ja en el passat allò que ara irromp en el present com a déjà vu que causa perplexitat , va ser un tema que va obsessionar sempre el nostre autor. Però a diferència d’aquell altre obsés del temps anomenat Marcel Proust pel qual el sabor d’una magdalena podia significar iniciar un viatge a la recerca del temps perdut, per a Priestley, i com ja ha quedat apuntat, la unidireccionalitat temporal no era altra cosa que un miratge. Seguint les teories del seu admirat JW Dunne ( unes teories que no semblen pas haver quedat massa desfasades , si tenim en compte les moltes preguntes obertes que segueixen plantejant com a repte els universos quàntics) el temps ben bé podria ser quelcom que enlloc d’avançar en fila índia adopta per exemple un format simultani. I partint d’aquesta premissa , ves a saber tu si el sabor d’una magdalena, enlloc de portar-me cap el passat, no m’està omplint la boca amb el gust que tindrà el futur. Priestley li va dedicar al tema una trilogia escènica de la qual forma també part aquella altra “Això ja ho he viscut” ( i amb el títol, està ja tot dit) que Sergi Belbel va muntar fa uns pocs anys per a La Perla 29. Però les enigmàtiques disfuncions d’un temps que es nega a presentar-se en el seu format menys convencional resulten alhora un component essencial d’altres obres de Priestley no incloses a la trilogia , com demostra la cèlebre “Truca un inspector”. I si vau veure el muntatge d’aquella obra dirigit i interpretat per Josep Maria Pou, ja recordeu de quina forma la visita de l’enigmàtic inspector té lloc abans que l’inspector es presenti realment a la molt acomodada llar burgesa en la qual ha irromput abans d’hora. I per cert que aquella altra obra ens ficava dins d’un espai familiar que presentava certes similituds amb aquest altre en el qual viuen els Conway, apropant-nos així alhora a una altra de les constants del teatre de Priestley: la seva consciencia social , i la seva crida a assumir de quina forma les nostres accions originen conseqüències de les quals no podem desentendre’ns com si no anessin amb nosaltres; una idea que també connecta de ple amb els efectes derivats de la simultaneïtat del temps.
En qualsevol cas, per a Priestley , centrar-se només en les ferides, les pèrdues irreparables , els fracassos i les decepcions que deixa el temps, implica també caure en el parany d’una visió parcial basada en la linealitat. Per contra, percebre el temps com un tot simultani, ens permet relativitzar aquestes pèrdues i aquests fracassos , i trobar-li noves sortides i noves significacions a tot plegat. I com és fàcil d’imaginar donat el seu tarannà , a Àngel Llàcer aquesta perspectiva amb rerefons optimista li resulta molt més atractiva que la possibilitat de quedar enxampat en el pessimisme del qual no se’n pot lliurar ni el mateix Priestley, quan ens fica de ple en el segon acte de la seva sensacional obra. Una obra en què , per cert, resulta també fàcil reconèixer l’admiració que sentia el britànic pel teatre de Txèkhov , un altre mestre absolut que aconseguia sempre en els seus textos donar-li al temps una materialitat gairebé física. Però tornem al punt anterior : el cas és que, com ja ha quedat dit, per a Llàcer, i per molt que les teories sobre el temps de Priestley tinguin un component diguem-ne que optimista, el cert és que la visita a la llar dels Conway transmet un pessimisme que “sobretot al segon acte, era molt depriment”. I deixar que el públic se’n vagi cap a casa carregant amb la depressió que no sentia a l’entrar al teatre, queda ben lluny de les intencions del director d’un espectacle que pretén, precisament , i segons pròpia declaració del seu màxim factor, aconseguir que els espectadors surtin de la Sala Gran del TNC amb “ganes d’agafar les regnes de la pròpia vida, de viure i de fer teatre “ després d’haver vist un muntatge que Llàcer defineix també de forma encertada com a “voluptuós”. No per casualitat, i en complicitat amb la traducció del sempre excel·lent Joan Sellent, Llàcer ha decidit que la paraula oculta de la xarada que interpreta la família Conway al primer acte de l’obra, la paraula que han d’endevinar els seus convidats, sigui la paraula “felicitat”. I introduint aquest petit canvi a l’original, Llàcer ja deixa gran constància de quines son les seves, d’altra banda, ben respectables decisions al voltant de com vol que sigui interpretat el text. Si m’ho pregunteu, potser jo em miro l’obra des d’una perspectiva més melancòlica; una perspectiva que sense renegar d’aquell punt esperançador que ens vol fer arribar Priestley, assumeixi alhora la tristesa que transmet el fracàs d’un grup familiar que , por moltes voltes que li donem a això del temps, ja mai podrà apropar-se a les il·lusions que encara encoratjava aquella nit de xarades tampoc aliena a les tragèdies particulars o col·lectives. Una nit en la qual ( i tornant a Txèkhov ; mai podem quedar-nos massa lluny d’ell) un grup de germanes i germans es reuneix tot celebrant l’aniversari d’una d’elles sota l’atent control de la mare ( l’excel·lent Màrcia Cisteró) i evocant el record del pare mort, mentre projecta a l’escenari els seus somnis de futur, ara que la guerra ( la Primera Guerra Mundial; quan Priestley va estrenar l’obra el 1937 ja es començava a ensumar la Segona, i així seguim) s’ha acabat, i tot sembla tornar a carregar-se de la mena d’esperances que la visió premonitòria del temps s’encarregarà de malbaratar.
Donat que Llàcer és una persona amb un molt desenvolupat sentit de l’espectacle, no és estrany que vinculi alhora la paraula “felicitat” amb la felicitat que ens pot transmetre com a espectadors trobar-nos davant d’un espectacle veritablement gran. Més encara si tenim en compte que, entre els mandats pandèmics i aquells altres derivats de qüestionables posicionaments ideològics, això de reivindicar el gran plaer que ens pot transmetre un gran espectacle amb ganes de deixar-nos bocabadats mitjançant els seus artefactes escènics i/o la seva voluntat de resultar-nos visualment aclaparadors, s’ha convertit gairebé en un tema tabú. Com a molt, només els grans muntatges musicals (òpera inclosa) semblen estar exempts de censura en aquest sentit. I ara anem a pams. La càrrega emotiva i la qualitat textual d’una obra mestra com aquesta, no precisa ser presentada tirant mà d’aquest recursos: el mateix muntatge de Gas ( i sense entrar en temes comparatius) ho ve a demostrar. Però alhora, la commovedora tensió dramàtica que ens transmeten els Conway i la seva desfeta, pot fer-ne també un us magistral dels aclaparadors mitjans dels quals disposa quan es troba en mans d’un director com ara Llàcer i un espai i uns recursos com ara els que li ofereix el Nacional. I li dono totalment la raó al senyor director, quan reivindica les qualitats d’aquesta Sala Gran del TNC que massa sovint ha estat difamada, justament perquè massa sovint també ha caigut en mans de directors que no han sabut què fer amb ella. Diguem-ho ras i curt: aquesta Sala va néixer ( Flotats i Bofill ho sabien molt bé) per a enlluernar; per mostrar-nos en tota la seva esplendor aquesta altra vesant del teatre com a majestuós gran espai decidit a fascinar-nos amb els seus grans trucs. Un espai, doncs, capaç de crear mons il·lusoris sense amagar alhora la màgia que se’n pot derivar de la seva mecànica demiúrgica. I ja que parlem d’una dimensió del temps que desborda per complert el límits que acostumem a atribuir-li, per què dimonis hauríem de limitar-nos a encaixar-lo en l’espai escènic que li reservem al realisme amb arrels naturalistes?
Dit això, només em resta afegir que els Conway en versió Llàcer demostren el gran sentit de l’espectacle que és capaç d’exhibir el màxim artífex d’aquest muntatge. Llàcer sap com deixar-nos aclaparats tot just es posa en marxa la maquinària ( que no desvetllaré, i que convido a no desvetllar ningú que hagi gaudit ja d’ella) d’una proposta escènica que exhibeix no solament gran talent al llarg del seu punt d’arrencada, sinó també cada cop que toca ficar-se de ple en cadascuna de les seves transicions temporals. I que assoleix el seu punt culminant quan arriba un tram final resolt amb més que notable habilitat. I justament per això mateix, resulta del tot qüestionable que Llàcer tingui tan poca cura d’altres aspectes essencials del seu espectacle que sovint posen en perill el conjunt del muntatge.
Anem a veure. Particularment, com crec ja haver fet palès, no tinc res en contra envers la grandiloqüència adoptada per l’escenografia de Marc Salicrú , encara que aquest enlluernador espai escenogràfic resulti en el fons contradictori amb la forma de vida dels mateixos Conway. Si filem una mica prim, la realitat és que els Conway son una molt acomodada família de l’alta burgesia de províncies que viu en una molt acomodada però gens palatina mansió familiar. Els Conway no són els Windsor. I la seva llar (valorada com a molt en tres mil lliures al segon acte; fins i to tenint en compte la inflació, tres mis lliures són només tres mil lliures) , no és pas el Palau de Buckingham. Però ho sembla, en mans de Salicrú. I no tinc pas cap objecció que presentar al fet que ho sembli: per als Conway, aquesta gran sala que en realitat és una sala adjacent d’aquella altra en la qual té lloc la festa de disfresses del primer acte, i que en va plena de d’allò que la pintura clàssica ha denominat com a retrats de família en grup ( fins i tot Visconti els hi va dedicar la seva pel·lícula “”Gruppo di famiglia in un interno”, rebatejada a casa nostra de forma molt més prosaica com a “Confidencias”) , no deixa de ser digna d’un palau. Llàcer, lluny del luxe merament decoratiu, sap tota l’estona com donar-li al gran decorat l’efectivitat dramatúrgica que es fa també del tot palesa quan les parets queden buides de quadres al llarg de l’amarg segon acte, i els retrats floten pels aires després d’haver perdut la ubicació original capaç de donar lis sentit. Però un cop s’atura l’efecte hipnòtic d’aquestmoment inicial, cal enfrontar-se a una realitat força més feixuga. Aquí tenim un grup de notables actrius, obligades a confondre els esclats d’alegre festa amb l’histrionisme de l’excés interpretatiu. Aquí tenim una demostració escènica de com la lleugera disbauxa s’acaba confonent massa sovint amb una mena de sobreactuada banalitat, travessada pels llampecs que evoquen un trist record del passat, i presagien una trista perspectiva de futur. Llàcer es comporta al llarg d’aquest primer acte com si no confiés prou en el text que té entre mans, i volgués fer-lo arribar a l’espectador de la forma més lleugera possible; quelcom que porta a que fins i tot el record de la traumàtica mort d’un pare passi per l’escenari causant els menors danys emocionals possibles. I si de vegades infrautilitza els recursos de les actrius que té a l’escenari, de vegades també converteix en quelcom un xic massa caricaturitzat els trets dels personatges masculins de l’obra. Més enllà d’un evident gran error de càsting ( el Robin de Carles Roig) , Llàcer no resisteix tampoc la temptació de malbaratar el gran moment d’Ernest Beevers ( Ferran Vilajosana), transformant-lo en un petit concert pianístic que, tot i demostrar les indiscutibles aptituds que exhibeixl’intèrpret davant del teclat, trenca per complert el contingut dramàtic de les seves paraules. Sota aquesta gran làmpada de la residència dels Conway que tant s’assembla a la làmpada que llueix la sala del Gran Teatre del Liceu, Llàcer mostra de forma notòria les seves brillants capacitats per a capturar-nos amb el seu domini dels instruments que cal fer servir per a construir un gran espectacle. Però se li escapa un xic massa la possibilitat de fer un espectacle del tot gran, encara que calgui agrair-li la destresa amb la qual ha aixecat un d’aquests muntatges capaços d’atreure el gran públic, dels quals, la nostra escena n’està ben necessitada. Els Conway , un cop recuperats de la sobreexcitació del primer acte, i malgrat la fractura dramàtica i pianística ja apuntada, es mostren més convincents al llarg del segon acte amb quelcom de projecció de futur, i un cop els hi toca retornar a la xarada inicial arribat el seu tercer temps . Però la vistositat del conjunt no acaba de quallar mai del tot, a l’hora de donar-li a la dramatúrgia i a la posada en escena l’embranzida emocional que aquesta il·lustre família es mereix.
