El temps que no tindrem

informació obra



Intèrprets:
Mariona Castillo, Joan Mas/ Eloi Gòmez
Direcció:
Alícia Serrat
Direcció Musical:
Dani Campos
Vestuari:
Raquel Ibort, Marc Udina
Escenografia:
Toni Luque
Il·luminació:
Adrià Rico
Músics:
Dani Campos/ Miguel González
Sinopsi:

Després de l’èxit aconseguit amb PER SI NO ENS TORNEM A VEURE (2017) i TOT EL QUE NO ENS VAM DIR (2018) -que es reposa aquest agost-, arriba el moment de tancar aquesta TRILOGIA DE L’AMOR creada i dirigida per Alícia Serrat amb el seu nou musical, EL TEMPS QUE NO TINDREM. Produïts per Daniel Anglès, cadascun d’aquests tres musicals ha parlat sobre l’amor des d’una perspectiva diferent. 

El primer, és una carta d’amor a l’enamorament. Amb música de Marc Sambola, PER SI NO ENS TORNEM A VEURE ens parla del fill vermell que ens uneix. Jugant a un joc de màscares, prínceps i princeses, és una medicina que et fa creure en l’amor.

El segon, amb música de Miquel Tejada, ens parla dels amors que fan mal. TOT EL QUE NO ENS VAM DIR ens fa viatjar als 90, on uns joves estudiants intenten respondre les preguntes d’un treball de filosofia mentre aprenen a estimar.

Aquesta temporada, es tanca el cercle amb EL TEMPS QUE NO TINDREM. Dani Campos posa música a aquest títol. Una declaració d'amor a la vida que ens portarà al primer dels amors que sentim, l’amor de la família. 

Amb el mateix equip creatiu que l’ha acompanyat en les dues propostes anteriors, Alícia Serrat no només estrenarà el seu tercer musical consecutiu en tres anys, si no que aquest es presentarà al mateix temps que es reposen els dos títols anteriors. Així el públic tindrà la possibilitat de veure els tres espectacles durant les mateixes setmanes.

Crítica: El temps que no tindrem

18/05/2019

L'amor més tendre, enmig del brogit diari que desenfoca les prioritats

per Jordi Bordes

Alícia Serrat completa la seva trilogia sobre l’amor. Ho fa, en realitat, amb l'embrió de tots els amors: El de la mare i el fill, el que neix des del cordó umbilical, él més primitiu de tots. Si a Per si no ens tornem a veure feia un cant a l’amor romàntic i, contrastava a Tot el que no ens vam dir amb l’amor destructiu, ara dona un to que permet tancar el cercle (o obrir-lo) depenent si el punt de vista és el del fill o el de la mare. Respecte els altres dos títols, manté el to d’una història anónima que atrapa, amb girs que emocionen al públic. I que es recolza amb les cançons (Amb una mil·lèssima de segon…) però, per l’ànsia de voler donar més contingut del necessari, incorpora subtemes com l’amor adolescent, la malaltia, la mort, la literatura… Això fa que l’amor maternal aparegui més desenfocat i que no rebli el clau com ho feia aquell Mares i filles que també es va estrenar al Maldà

Mariona Castillo passa a fer el paper de filla a aventurar-se en el de mare (que es mou per vàries dècades). Aquest, encara, li queda forçat. Tot i així, el treball dels dos actors (Joan Mas donarà que parlar, la temporada vient a la Gran Vía de Madrid), aquella valentia de desdoblar-se en personatges a tocar del públic i trobant-hi complicitats, com en els dos títols anteriors és un des grans valors el muntatge.

El musical, de petit format però contingut ambiciós, és una demostració més de l’heroïcitat dels creadors de musicals. Que s’atraveixen a rimar, a crear i cantar des de la major simplicitat. En tot cas, pel plaer de provar-se i la necessitat de créixer i conèixer-se en altres registres. Un exercici molt saludable i envigoritzador que caldria trobar la millor de les respostes del públic. Una història petita, tot i que un pèl més forçada del necessari, commou. La responsablitat dels vius i dels que fixen la historia és molt gran: “Som tal i com ens recordin”: aixecant lleument la comissura dels llavis, somrient, resolent una equació emocional complicada plantejada pel fill. Gotes de tendresa molt ben encapsulades.