El temps que no tindrem

informació obra



Intèrprets:
Mariona Castillo, Joan Mas/ Eloi Gòmez
Direcció:
Alícia Serrat
Direcció Musical:
Dani Campos
Vestuari:
Raquel Ibort, Marc Udina
Escenografia:
Toni Luque
Il·luminació:
Adrià Rico
Músics:
Dani Campos/ Miguel González
Sinopsi:

Després de l’èxit aconseguit amb PER SI NO ENS TORNEM A VEURE (2017) i TOT EL QUE NO ENS VAM DIR (2018) -que es reposa aquest agost-, arriba el moment de tancar aquesta TRILOGIA DE L’AMOR creada i dirigida per Alícia Serrat amb el seu nou musical, EL TEMPS QUE NO TINDREM. Produïts per Daniel Anglès, cadascun d’aquests tres musicals ha parlat sobre l’amor des d’una perspectiva diferent. 

El primer, és una carta d’amor a l’enamorament. Amb música de Marc Sambola, PER SI NO ENS TORNEM A VEURE ens parla del fill vermell que ens uneix. Jugant a un joc de màscares, prínceps i princeses, és una medicina que et fa creure en l’amor.

El segon, amb música de Miquel Tejada, ens parla dels amors que fan mal. TOT EL QUE NO ENS VAM DIR ens fa viatjar als 90, on uns joves estudiants intenten respondre les preguntes d’un treball de filosofia mentre aprenen a estimar.

Aquesta temporada, es tanca el cercle amb EL TEMPS QUE NO TINDREM. Dani Campos posa música a aquest títol. Una declaració d'amor a la vida que ens portarà al primer dels amors que sentim, l’amor de la família. 

Amb el mateix equip creatiu que l’ha acompanyat en les dues propostes anteriors, Alícia Serrat no només estrenarà el seu tercer musical consecutiu en tres anys, si no que aquest es presentarà al mateix temps que es reposen els dos títols anteriors. Així el públic tindrà la possibilitat de veure els tres espectacles durant les mateixes setmanes.

Crítica: El temps que no tindrem

21/10/2019

L'amor que no es veu

per Andreu Sotorra

Tancar una trilogia dóna l'oportunitat de fer balanç. En el cas d'aquesta proposta triple de l'autora i directora Alícia Serrat, l'amor ha estat l'eix central. I l'encert ha estat dotar d'un argument i una estructura escènica diferent cadascun dels tres espectacles musicals. I probablement, per fer-ho encara més plural, amb tres compositors diferents: Marc Sambola, Miquel Tejada i, finalment, Dani Campos. 

Del primer «Per si no ens tornem a veure», basat en l'amor que fa mal, va passar a «Tot el que no ens vam dir», amb aires més romàntics i adolescents, amb una colla d'estudiants de Filosofia. Ara, amb aquesta reposició d'«El temps que no tindrem» torna a la parella, però per parlar de l'amor entre una mare i el seu fill, o a l'inrevés, segons des quina òptica s'ho vulgui mirar l'espectador. 

L'estructura, en aquest cas, és narrativa, tan narrativa que no s'està de dividir cada escena en un pròleg i una sèrie de capítols numerats —no en va el fill aspira a ser escriptor—, com si passés les pàgines d'un llibre. I dins d'aquesta estructura narrativa hi ha també el canvi d'edats i diferents personatges secundaris que fan cadascun dels dos intèrprets. 

Sense desvelar el desenllaç, cal dir que aquest musical de petit format guarda una sorpresa agredolça a la màniga que fa que la trama faci una giragonsa probablement inesperada. Si durant les diferents peces, es van desgranant els amors i els desamors entre mare i fill, les preocupacions adolescents, les febleses maternals, l'humor o la tragèdia, el “The End” no té marxa enrere. Sort que la ficció es reserva el dret de recordar que no sempre la realitat s'hi assembla. 

No cal dir que un musical de cambra amb l'actriu i cantant Mariona Castillo és sempre un petit —o gran— regal per als espectadors. Diria que tota la força que l'actriu desprèn sòlidament en una companyia de gran format («Mamma mia», «Fun Home», per exemple), l'acumula amb plenitud quan s'enfronta al petit format («Mares i filles», amb Nina, per exemple). I encara més, si s'acompanya de "partenaires” que no li fan ombra sinó que construeixen entre els dos un conjunt interpretatiu sensible i suggerent que han propiciat que la trilogia d'Alícia Serrat es tanqui de la millor manera possible. (...)